Sexenni Revolucionari

Sexenni Revolucionari

El Sexenni 1868-1874 és l'etapa més democràtica del segle XIX, però també la més inestable. En poc més de sis anys l'Estat espanyol va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història).
La revolució de Setembre del 1868, "La Gloriosa", tenia un objectiu clar: fer fora la reina Isabel II i apartar del govern els moderats. L'èxit de la revolució va provocar, en efecte, l'exili de la reina i l'arribada al poder de les forces polítiques més o menys marginades durant el regnat d'Isabel II (progressistes i demòcrates, especialment).
En el Sexenni es va intentar crear un règim liberal democràtic estable, però les divisions entre els partits polítics (amb projectes diferents), a part d'altres factors, van fer fracassar l'intent.
Durant el Sexenni (1868-1874) hem de parlar de quatre fases:
En la primera fase (1868-1871) té lloc la Revolució de Setembre del 1868, protagonitzada per les forces polítiques signants del Pacte d'Ostende, que donarà pas a la creació, a bona part del país, de Juntes revolucionàries (Cuba es va declarar independent i va forçar una guerra de deu anys, 1868-1878, contra Espanya) i finalment a la formació d'un Govern Provisional presidit pel general Serrano. Aquest govern fou l'encarregat de preparar un nou règim per a Espanya, que va quedar regulat per la nova Constitució del 1869. Segons la Constitució, Espanya seria una monarquia constitucional democràtica. Descartats els Borbons i els carlins, calia trobar un rei que assumís la nova monarquia. Finalment, després d'un dur període de selecció, es va elegir com a candidat idoni a Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia.
La segona fase (1871-1873) correspon al regnat d'Amadeu I. La monarquia no va acabar de funcionar, els carlins van provocar la Tercera Carlina (1872-1876) i el rei cada cop es trobava més aïllat, tant que finalment va acabar abdicant. Fracassada l'opció monàrquica, va arribar l'hora dels republicans.
La tercera fase és la Primera República espanyola (1873-1874), onze mesos amb quatre presidents i amb molts problemes. La divisió entre els republicans unitaris i els republicans federals, més l'acció revolucionària dels sectors radicals del federalisme (impulsors del cantonalisme o d'insurreccions federals), va fer fracassar també el model d'estat republicà. La Constitució republicana federal del 1873 no va ser més que un projecte. El cop d'Estat del general Pavía (gener del 1874) va posar punt i final a la República.
En la quarta fase (1874), Espanya va seguir essent oficialment una república, però en realitat hem de parlar d'una república presidencialista, amb un Govern Provisional, com el primer també presidit pel general Serrano, per decidir el futur polític del país.
I entre tanta incertesa i després de tant fracàs (ni monarquia ni república havien funcionat), l'alternativa de restaurar els Borbons en el poder va anar guanyant adeptes.
Un cop més, però, serà la força de les armes la que va decidir-ho. El cop d'Estat de Martínez Campos, el desembre de 1874, va facilitar la vinguda d'Alfons XII, fill d'Isabel II, per a ser coronat rei d'Espanya.
Sis anys després tornaven els Borbons. Començava una nova etapa en la història d'Espanya, la Restauració. I amb el retorn dels Borbons, tornarà el règim liberal moderat, ara ben preparat i organitzat (per Cánovas del Castillo, l'ànima del nou règim), amb l'objectiu d'acabar amb els problemes pendents (Tercera Guerra carlina, Guerra de Cuba,...), consolidar un règim liberal moderat estable, reduït a dos grans partits de centre (i marginant, per tant, totes les altres forces polítiques) i impedir l'acció revolucionària de les masses populars. En definitiva, la Restauració va tornar a dissenyar un poder, bé que modernitzat, que assegurés l'hegemonia del més rics (noblesa terratinent i alta burgesia).
D'aquesta manera quedaven exclosos del sistema just aquells que durant el Sexenni havien perdut l'oportunitat d'assentar-se en el poder.



Índex

1- La revolució de setembre de 1868
2- Les Juntes de Regència i el Govern Provisional Serrano
3- El regnat d’Amadeu I
4- La Primera República Espanyola

1- La revolució de Setembre de 1868

Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col•laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes, que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal•lats al govern amb homes com J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.


2- Les Juntes de Regència i el Govern Provisional Serrano

JUNTES DE REGÈNCIA

Cadascuna de les juntes sorgides a l'estat espanyol arran de la Revolució de Setembre de l'any 1868. A Barcelona, el 29 de setembre de 1868 es constituí una Junta Provisional Revolucionària de Barcelona, presidida per Tomàs Fàbregas i amb Núñez de Arce com a secretari, que assumí el poder al Principat i, juntament amb la defensa del programa revolucionari i la presa d'unes primeres mesures semblants a les de la resta d'Espanya (expulsió dels jesuïtes, dissolució del cos de mossos d'esquadra, rebaixa dels drets aranzelaris, destrucció d'edificis religiosos, etc), insistí especialment en la descentralització administrativa i en la necessitat d'elegir una junta suprema de tot l'estat espanyol. La seva reticència envers els caps de la Revolució de Setembre es posà de manifest amb la rebuda freda de Prim i Topete (3 d'octubre) i sobretot en ésser nomenat el nou govern provisional directament per la junta revolucionària de Madrid. Intentà de resistir, sense èxit, la dissolució dictada pel govern (21 d'octubre) i, malgrat ésser confirmada per elecció en sufragi universal (26 000 vots), es dissolgué el 29 d'octubre. Hi hagué, al Principat, altres juntes revolucionàries, com la de Reus i la de Figueres, dita Junta Revolucionària de l'Empordà. Al País Valencià es constituí una Junta Revolucionària Superior de València, presidida per Josep Peris i amb Josep Antoni Guerrero de vice-president, que mantingué sense entrebancs l'entesa entre progressistes i demòcrates i acceptà sense resistència la seva dissolució (24 d'octubre). La Junta Provisional de Govern de les Balears es formà, presidida per Marià de Quintana, l'1 d'octubre de 1868 i fou reestructurada el 19 d'octubre mitjançant l'elecció per sufragi universal, encapçalada per Joaquim Fiol. No es dissolgué fins el 27 d'octubre. Com a mesures específiques concedí, en especial, la llibertat d'edificació a la zona militar que envoltava la muralla de Palma, la supressió de la sots-governació de Menorca, etc.

GOVERN PROVISIONAL SERRANO

Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Constitució del 1869
Constitució de l'estat espanyol, sorgida després de la Revolució de Setembre que enderrocà IsabelII, de les corts constituents del 1869, on progressistes i unionistes es pronunciaren a favor de la monarquia constitucional com a forma de govern, enfront de republicans, carlins i reialistes. L'1 de juny fou aprovada per majoria de vots i promulgada el 6 de juny. Hi destacava en primer lloc la implantació del sufragi universal. Afirmava la sobirania nacional i atribuïa el poder legislatiu a les corts i el poder executiu al rei a través de la fórmula «mitjançant els seus ministres». El monarca tenia el dret de veto i, d'altra banda, l'obligació de triar els ministres, responsables davant les corts, entre els partits de la majoria. Ambdues cambres, amb igualtat de facultats, eren elegides per sufragi universal. Les llibertats individuals foren ampliades (d'ensenyament, de premsa, d'associació i de reunió, garantides també per als detinguts, i unitat i independència judicial). Establí també la llibertat de culte i la separació de l'església i de l'estat, però aquest s'obligava a mantenir el culte i els ministres de l'Església Catòlica. Implantava el servei militar obligatori. Aquesta constitució no acceptà, ultra la forma republicana de govern, el programa descentralitzador dels republicans, i posà les diputacions i ajuntaments sota el control del rei i de les corts. El 17 de juliol de 1873 fou presentat a les corts el nou projecte de la Constitució Federal de la República Espanyola, elaborat pràcticament per Castelar, però hom no l'arribà a promulgar pel fet que Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869 modificant-ne l'article 33 (declaració de la monarquia com a forma de govern), que vigí fins al pronunciament de Sagunt (29 de desembre de 1874).
Pacte de Tortosa
Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era, alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869, l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal, estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya.
Insurrecció Federal
Aixecament provocat, després de l'ordre de dissolució de les juntes revolucionàries locals manada per la junta de Madrid, a diversos indrets del Principat pels federals i els carlins que no acceptaren la Constitució del 1869. Els federals intransigents formaren una junta revolucionària, a Barcelona, dirigida per Baldomer Lostau i Josep Anselm Clavé; a l'Empordà, Pere Caimó i Bascós i Francesc Sunyer i Capdevila organitzaren diverses partides, que, amb uns 2000 components, es feren forts a la Bisbal, fins a llur rendició. Pel novembre del 1869 els diputats federals tornaren a les corts i foren ben acollits pel general Prim.
Foc de la Bisbal
Enfrontament que tingué lloc a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869, durant la revolta federalista, entre les tropes del governador militar de Girona i una força republicana de 2 000 homes que s'havien fet forts a la ciutat. Aquests, en llur majoria menestrals de la indústria surera, havien constituït una junta revolucionària, dirigida pel diputat Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica Federal. En caure presoner Caimó, i davant l'anunci de l'arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren.
Telegrama d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar, adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.
Guerra Francoprussiana
Conflicte armat entre França i Prússia que durà des del juliol del 1870 fins al maig del 1871. La rivalitat entre ambdós estats fou agreujada per les aspiracions d'un Hohenzollern a la corona espanyola; malgrat que aquest renuncià davant les pressions de Napoleó III, la temerària diplomàcia francesa, volent obtenir de Prússia una concessió pública, féu inevitable la ruptura; ruptura desitjada, d'altra banda, per Bismarck, puix que la guerra situà Prússia definitivament al capdavant dels estats alemanys. El 19 de juliol de 1870 França declarà la guerra. Després d'alguns avanços francesos sense importància, es produí l'ofensiva prussiana, comandada per Moltke, el qual, després de derrotar l'exèrcit de Napoleó III a Froeschwiller (agost del 1870), l'encerclà a Estrasburg i a Metz; Mac-Mahon i l'emperador mateix foren assetjats a Sedan i capitularen el 2 de setembre. El 4 de setembre fou proclamada a París la república; el nou govern, anomenat de defensa nacional, no pogué aturar l'ofensiva prussiana. El 18 de gener de 1871 París caigué en poder de Bismarck, que aprofità l'avinentesa per a proclamar l'imperi Alemany. Per les paus de Versalles (febrer del 1871) i Frankfurt (maig del 1871), França perdia Alsàcia-Lorena i havia d'acceptar el pagament de cinc mil milions de francs i l'ocupació prussiana de l'est del país.