Benvolguts i benvolgudes,
la prova de suficiència d'història tindrà:
- Un comentari de text únic amb tres preguntes sobre el contingut del text i la seva relació amb el tema en què vàrem treballar el contingut
- Temes en dues modalitats. Tindreu dos models (A) i (B) de tres temes cada model. De la modalitat que trieu heu de desenvolupar dos temes, atenent sobretot a la relació amb altres temes dels fets a classe.
Recordeu que a aquesta prova de suficiència hi heu d'anar els alumnes suspesos però també us podeu presentar aquells alumnes que vulgueu pujar la nota final de la matèria. En aquest cas el resultat de la mateixa no us baixarà la que ja teniu: en tot cas us la pujarà.
Que tingueu tots un bon estiu i sort en les decisions que prengueu d'ara endavant.
divendres, 17 de juny del 2011
divendres, 10 de juny del 2011
Treball 2a GM
Benvolguts i benvolgudes,
tot i que molts ja heu entregat el treball us recordo que heu d'entregar la presentació per correu electrònic a l'adreça que us vaig facilitar a l'aula en el termini indicat a l'aula.
tot i que molts ja heu entregat el treball us recordo que heu d'entregar la presentació per correu electrònic a l'adreça que us vaig facilitar a l'aula en el termini indicat a l'aula.
dilluns, 23 de maig del 2011
Les respostes a la crisi
El fracàs de la deflació
La lògica del capitalisme va semblar a molta gent aberrant: en el moment en que més es produïa s'alentia el sistema i les collites es destruïen quan la gent passava fam.
Molts països van intentar sortir de la crisi amb una resposta liberal (defensa de la moneda, buscar l'equilibri comercial i poder competir als mercats internacionals) però en fer-ho molts països les mesures d'uns anulaven la dels altres.
La incapacitat per resoldre la crisi va fer que la població es sentís propera al comunisme organitzat, aquell que s'expandia a través del Komintern.
El New Deal de Franklin D. Roosevelt
Roosevelt va fer una proposta de NEW DEAL (nou pacte) envoltats de spenders (aquells que creien que es resoldria la situació injectant diners al sistema) i de planners (els que creien que calia planificar el mercat i intervenir-hi).
http://www.youtube.com/watch?v=05BXjTXwbSY
Bases del sistema:
1- Reforma financera: Es devalua el dòlar i es controla la banca. Els dipòsits de la gent més modesta estarà protegir per una assegurança.
2- Política intervencionista en agricultura (AAA, Agricultural Adjustament Act): es donen crèdits barats als pagesos i s'estimula que produeixin menys i es disminueixi l'espai cultivat. Atenció! L'objectiu és que augmentin els preus (rendiments creixents : recordeu quan us vaig definir els rendiments decreixents).
3- Intervenció a la indústria (NIRA, National Industrial Recovery Act) per evitar que es formint trusts. Es redueix l'horari setmanal de treball a 35 hores i es fixen salaris mínims. Es reforça el sindicalisme: els treballadors han de triar representants. Es reconeixen drets socials (atur, vellesa, invalidesa) són les primeres passes de l'Estat Providència (Welfare State)
4- Lluita contra l'atur: es financen treballs públics per reduir l'atur (exemple, canalització dels rius Tenesse i Mississipí)
S'aconseguí:
reconciliació social
modernització de les infrastructures
Arrenjar una mica el sistema productiu
No s'aconsegueix:
millora de l'atur
La teoria econòmica de Keynes
Va escriure una Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner on diu que ens hem de centrar en la renda, l'ocupació, les demandes globals. Es va preocupar sobre l'origen de l'atur i la naturalesa de l'ocupació i afirma que el motor del dinamisme econòmic és la demanda (i no l'oferta com tradicionalment s'explicava). La demanda epen de la liquiditat, la incitació a la inversió i la propensió al consum.
L'ESTAT ha d'evitar l'estalvi excessiu (tesaurització). La política fiscal ha de redistribuir la riquesa als menys afavorits que incrementaran la demanda. Els crèdits han de ser d'interessos baixos i l'obra pública ajudaran a baixar l'atur obrer.
Keynes deixa de banda el “laissez faire” del liberalisme econòmic clàssic (recordeu els principis del capitalisme a la Revolució Industrial).
Les respostes feixistes
Alemanya, Itàlia i Japó van tenir una industrialització tardana però ràpida. L'estat fou intervencionista en els tres casos i quan arribà ña crisi no tenien reserves d'or. El feixisme als tres països consistí en:
control estricte de la moneda (preus i salaris)
control de la banca i el comerç exterior (política autàrquica): l'interior s'ha d'autoabastir i ens hem d'expandir a l'exterior
El cas alemany
inversió pública fins al 1936 civil (autopistes, canals, ferrocarrils...) i, a partir de 1936, militar
bloqueig dels preus (evitar la inflació)
puja considerable dels impostos
clearing (o intercanvi sense moneda) amb l'àrea del Danubi i els Balcans
supressió de sindicats i de la llibertat en el món laboral
política agressiva cap a l'exterior, marcant als altres països què han de fer i conquerint-los, ocupant-los, obligant-los si no fan cas.
La lògica del capitalisme va semblar a molta gent aberrant: en el moment en que més es produïa s'alentia el sistema i les collites es destruïen quan la gent passava fam.
Molts països van intentar sortir de la crisi amb una resposta liberal (defensa de la moneda, buscar l'equilibri comercial i poder competir als mercats internacionals) però en fer-ho molts països les mesures d'uns anulaven la dels altres.
La incapacitat per resoldre la crisi va fer que la població es sentís propera al comunisme organitzat, aquell que s'expandia a través del Komintern.
El New Deal de Franklin D. Roosevelt
Roosevelt va fer una proposta de NEW DEAL (nou pacte) envoltats de spenders (aquells que creien que es resoldria la situació injectant diners al sistema) i de planners (els que creien que calia planificar el mercat i intervenir-hi).
http://www.youtube.com/watch?v=05BXjTXwbSY
Bases del sistema:
1- Reforma financera: Es devalua el dòlar i es controla la banca. Els dipòsits de la gent més modesta estarà protegir per una assegurança.
2- Política intervencionista en agricultura (AAA, Agricultural Adjustament Act): es donen crèdits barats als pagesos i s'estimula que produeixin menys i es disminueixi l'espai cultivat. Atenció! L'objectiu és que augmentin els preus (rendiments creixents : recordeu quan us vaig definir els rendiments decreixents).
3- Intervenció a la indústria (NIRA, National Industrial Recovery Act) per evitar que es formint trusts. Es redueix l'horari setmanal de treball a 35 hores i es fixen salaris mínims. Es reforça el sindicalisme: els treballadors han de triar representants. Es reconeixen drets socials (atur, vellesa, invalidesa) són les primeres passes de l'Estat Providència (Welfare State)
4- Lluita contra l'atur: es financen treballs públics per reduir l'atur (exemple, canalització dels rius Tenesse i Mississipí)
S'aconseguí:
reconciliació social
modernització de les infrastructures
Arrenjar una mica el sistema productiu
No s'aconsegueix:
millora de l'atur
La teoria econòmica de Keynes
Va escriure una Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner on diu que ens hem de centrar en la renda, l'ocupació, les demandes globals. Es va preocupar sobre l'origen de l'atur i la naturalesa de l'ocupació i afirma que el motor del dinamisme econòmic és la demanda (i no l'oferta com tradicionalment s'explicava). La demanda epen de la liquiditat, la incitació a la inversió i la propensió al consum.
L'ESTAT ha d'evitar l'estalvi excessiu (tesaurització). La política fiscal ha de redistribuir la riquesa als menys afavorits que incrementaran la demanda. Els crèdits han de ser d'interessos baixos i l'obra pública ajudaran a baixar l'atur obrer.
Keynes deixa de banda el “laissez faire” del liberalisme econòmic clàssic (recordeu els principis del capitalisme a la Revolució Industrial).
Les respostes feixistes
Alemanya, Itàlia i Japó van tenir una industrialització tardana però ràpida. L'estat fou intervencionista en els tres casos i quan arribà ña crisi no tenien reserves d'or. El feixisme als tres països consistí en:
control estricte de la moneda (preus i salaris)
control de la banca i el comerç exterior (política autàrquica): l'interior s'ha d'autoabastir i ens hem d'expandir a l'exterior
El cas alemany
inversió pública fins al 1936 civil (autopistes, canals, ferrocarrils...) i, a partir de 1936, militar
bloqueig dels preus (evitar la inflació)
puja considerable dels impostos
clearing (o intercanvi sense moneda) amb l'àrea del Danubi i els Balcans
supressió de sindicats i de la llibertat en el món laboral
política agressiva cap a l'exterior, marcant als altres països què han de fer i conquerint-los, ocupant-los, obligant-los si no fan cas.
dimecres, 18 de maig del 2011
diumenge, 8 de maig del 2011
Qüestionari model B
Us relaciono el qüestionari dels tres primers capítols de El món no se'n surt. Mantingueu la numeració i l'escriptura del capítol i paràgraf. Penseu que la brevetat de la resposta no és sempre la mateixa i que n'hi ha que demanen explicació. Recordeu que ja teniu tres entrades anteriors sobre la revolució russa que heu d'afegir al dossier i material d'estudi.
Introducció
| 1.- Definició de socialdemòcrata |
| 2.- Doctrina Washington |
| 3.- A qui ha beneficiat els efectes de la crisi? |
| 4.- Per quins motius podem estar empipats? |
| 5.- Amb quina època compara la inseguretat actual?(any) |
Capítol 1: Com vivim avui?
Opulència privada, misèria pública
| 1.- Què és el fracàs col·lectiu de la voluntat? |
| 2.- A quins dos països s'han eliminat la correcció de les deigualtats? |
| 3.- Què indica la gràica de la mobilitat social i la desigualtat? |
Sentiments corrumputs
| 1.- Què s'accentua en èpoques de creixement? |
| 2.- Quin coeficient mesura la separació entre rics/pobres en un mateix estat? |
Peculiaritats americanes
| 1.- Quina dissonància o contradicció hi ha als EUA? |
| 2.- En quin aspecte funciona millor el sector públic? |
Economisme i els seus malestars
| 1.- Dilema de Beveridge (1905) |
| 2.- Per què els governs es poden permetre penalitzar els pobres? |
| 3.- Encara podem trobar avui l'autocontrol, moderació, honestedat que van acompanyar l'emergència del capitalisme? |
| 4.- Els joves d'avui són economicistes. Posa un exemple. |
Capítol 2. El món que hem perdut.
| 1.- Què és pitjor que idealitzar el passat? |
| 2.- Quin era el gran objectiu de l'any 1945? |
| 3.- Qui va entomar aquest repte? |
El consens heynesià
| 1.- En quin problema es centra? |
| 2.- Què va demostrar Keynes abans de morir el 1946? |
| 3.- Quins dos factors assuaujaven les desigualtats del capitalisme als EUA? |
| 4.- Entre quins anys es situa l'American Way of Life? |
| 5.- Com es coneix aquest mateix fenòmen a França? |
| 6.- Els polítics de postguerra van lligar les classes mitjanes a la.... |
| 7.- Què és la meritocràcia? |
El mercat regulat
| 1.- Acabal el laissez-faire (deixar fer), amb què van estar d'acord vencedors i vençuts després de la 2a Guerra Mundial? |
| 2.- Què és el benestar públic per a T.H. Marshall? |
| 3.- Quins tre organismes internacionals compensarien els possibles defectes dels mercats? |
Comunitat, confiança i propòsits comuns
| 1.- Definició (completa) de “comunitat de confiança” de Michael Oakeshott |
| 2.- Per què l'homogeneïtat i la grandària d'un país generen confiança? Quin factor la pot trencar? |
Grans societats
| 1.- Què proposen respecte els impostos els universalistes? |
| 2.- Què proposen els selectius respecte el mateix? |
| 3.- Quin és el repte suec segon Myrdal? Quin és el repte de l'état providénce? |
| 4.- Al voltant dels anys 80 quina va ser la principal responsabilitat pressupostària dels estats? |
Capítol 3. La insuportable lleugeresa de la política
L'irònic llegat dels anys seixanta
| 1.- Què rebutja per sobre de tot la nova esquerra? |
| 2.- Quina és la consigna màxima? |
| 3.- Què és el relativisme estètic i moral? Explica'l i posa exemples. |
La revenja dels austríacs
| 1.- Què no va aconseguir la dreta al món anglòfon? |
| 2.- El debat polític el 1945 es centre en l'esquerra, però en quins dos partits? |
| 3.- Isaiah Berlin defineix llibertat positiva i negativa l'any 1958. Copia la definició d'ambdues. |
| 4.- Quins tres polítics de dreta trenquen el consens de postguerra als anys 70? |
| 5.- Quin lema utilitzarà Thatcher (bon mot, diu Judt) |
| 6.- Quines van ser les dues errades de l'esquerra segons l'austríac Hayek? |
El culte d'allò privat
| 1.- L'estat, però, no s'ha reduït. Què han augmentat presidents com Blair, Bush, Thatcher? Per què diu que això és “orientació orwelliana” (Busca informació sobre Georges Orwell i el seu llibre 1984 i explica'n el concepte) |
| 2.- La privatització dels serveis és eficient? |
| 3.- En els processos de privatització la riquesa dels contribuents passa a ... |
| 4.- Defineix “economia mixta” |
| 5.- Quina és la 3a causa, i la més evident, en contra de la privatització? |
| 6.- Què lliga el ciutadà a l'Estat? (2 principis) |
| 7.- Segons Burke, com es veurà aquella societat que destrueix el seu teixit? |
El dèficit democràtic
| 1.- Quin sentiment va ser cabdal per formar estats moderns? |
| 2.- Què és una comunitat reixada? |
| 3.- Posa exemples britànics |
| 4.- Els ciutadans reixats poden accedir als serveis públics? |
| 5.- Quan els serveis públcics són substituïts per serveis privats de pagament, quina idea es perd? |
| 6.- Si els joves atenen exclusivament les seves necessitats, caurà... |
| 7.- Els polítics d'ara són fills dels anys 60 i del baby boom. Exemples. |
| 8.- Què tenen en comú aquests polítics? (tres característiques) |
| 9.- Per què ja no hi ha moviments polítics? |
| 10.- A nivell econòmic i polític ham esdevingut... |
La construcció del socialisme
A- Nivell polític
B- Nivell econòmic
A- Nivell polític
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Gulag
Abreviació de Glavnoie Upravlenie Laguerei, que en rus significa "Direcció General dels Camps". Durant el règim estalinista, va ser la continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els condemnats per delictes comuns o polítics.
Processos de Moscou
Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost del 1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del PCUS. En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin, especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes d'aquests processos.
B- Nivell econòmic
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada, establert per primera vegada a la Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest termini representà per a dur a terme els objectius de la planificació centralitzada féu que fos adoptat també en els diversos assaigs de planificació indicativa duts a terme en altres països amb economia de mercat.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors.
Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions oficials, etc.
B- Nivell econòmic
A- Nivell polític
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Gulag
Abreviació de Glavnoie Upravlenie Laguerei, que en rus significa "Direcció General dels Camps". Durant el règim estalinista, va ser la continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els condemnats per delictes comuns o polítics.
Processos de Moscou
Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost del 1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del PCUS. En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin, especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes d'aquests processos.
B- Nivell econòmic
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada, establert per primera vegada a la Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest termini representà per a dur a terme els objectius de la planificació centralitzada féu que fos adoptat també en els diversos assaigs de planificació indicativa duts a terme en altres països amb economia de mercat.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors.
Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions oficials, etc.
La successió de Lenin
1- Stalinisme
2- Socialisme d'un sol país
3- Trotskisme
4- La revolució permanent
Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Socialisme en un sol país
Idea defensada per Stalin, segons la qual el socialisme es podia construir en un sol país i la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS per tot arreu. Aquesta teoria contrastava amb la idea de Trotsky de la revolució permanent, segons la qual calia que la revolució s'escampés per tot arreu i la Internacional Comunista havia d'impulsar-la a través dels diversos partits comunistes, a tots els països.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l'Oposició d'Esquerra, que el 1926 esdevingué, amb l'adhesió de Kamenev i Zinovj'ev, Oposició Conjunta. Vençut per Stalin a l'URSS, el trotskisme s'estengué als partits comunistes de la resta del món -dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc- dels quals fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l'Oposició Comunista Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà de fer arrelar el moviment -molt minoritari- en la lluita real, recomanant als seus partidaris l'ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a fundar a París la Quarta Internacional, "partit mundial de la revolució socialista". Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme. Des d'aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món -Bolívia, Sri Lanka- i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la Quarta Internacional ("pablisme"), en provocà, el 1953, la dissolució i l'aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan Posadas, també s'independitzà, i l'intent de reunificació portat a terme per P. Frank i E.Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat, majoritari a Europa, del qual s'escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a Iberoamèrica. Per la seva banda, l'altre gran sector de la IV Internacional ha conegut crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el 1972 se'n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França i Espanya; a l'últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l'Est d'Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s'autoconsiderà des del 1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències centrífugues.
Revolució permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)