Benvolguts i benvolgudes,
la prova de suficiència d'història tindrà:
- Un comentari de text únic amb tres preguntes sobre el contingut del text i la seva relació amb el tema en què vàrem treballar el contingut
- Temes en dues modalitats. Tindreu dos models (A) i (B) de tres temes cada model. De la modalitat que trieu heu de desenvolupar dos temes, atenent sobretot a la relació amb altres temes dels fets a classe.
Recordeu que a aquesta prova de suficiència hi heu d'anar els alumnes suspesos però també us podeu presentar aquells alumnes que vulgueu pujar la nota final de la matèria. En aquest cas el resultat de la mateixa no us baixarà la que ja teniu: en tot cas us la pujarà.
Que tingueu tots un bon estiu i sort en les decisions que prengueu d'ara endavant.
divendres, 17 de juny del 2011
divendres, 10 de juny del 2011
Treball 2a GM
Benvolguts i benvolgudes,
tot i que molts ja heu entregat el treball us recordo que heu d'entregar la presentació per correu electrònic a l'adreça que us vaig facilitar a l'aula en el termini indicat a l'aula.
tot i que molts ja heu entregat el treball us recordo que heu d'entregar la presentació per correu electrònic a l'adreça que us vaig facilitar a l'aula en el termini indicat a l'aula.
dilluns, 23 de maig del 2011
Les respostes a la crisi
El fracàs de la deflació
La lògica del capitalisme va semblar a molta gent aberrant: en el moment en que més es produïa s'alentia el sistema i les collites es destruïen quan la gent passava fam.
Molts països van intentar sortir de la crisi amb una resposta liberal (defensa de la moneda, buscar l'equilibri comercial i poder competir als mercats internacionals) però en fer-ho molts països les mesures d'uns anulaven la dels altres.
La incapacitat per resoldre la crisi va fer que la població es sentís propera al comunisme organitzat, aquell que s'expandia a través del Komintern.
El New Deal de Franklin D. Roosevelt
Roosevelt va fer una proposta de NEW DEAL (nou pacte) envoltats de spenders (aquells que creien que es resoldria la situació injectant diners al sistema) i de planners (els que creien que calia planificar el mercat i intervenir-hi).
http://www.youtube.com/watch?v=05BXjTXwbSY
Bases del sistema:
1- Reforma financera: Es devalua el dòlar i es controla la banca. Els dipòsits de la gent més modesta estarà protegir per una assegurança.
2- Política intervencionista en agricultura (AAA, Agricultural Adjustament Act): es donen crèdits barats als pagesos i s'estimula que produeixin menys i es disminueixi l'espai cultivat. Atenció! L'objectiu és que augmentin els preus (rendiments creixents : recordeu quan us vaig definir els rendiments decreixents).
3- Intervenció a la indústria (NIRA, National Industrial Recovery Act) per evitar que es formint trusts. Es redueix l'horari setmanal de treball a 35 hores i es fixen salaris mínims. Es reforça el sindicalisme: els treballadors han de triar representants. Es reconeixen drets socials (atur, vellesa, invalidesa) són les primeres passes de l'Estat Providència (Welfare State)
4- Lluita contra l'atur: es financen treballs públics per reduir l'atur (exemple, canalització dels rius Tenesse i Mississipí)
S'aconseguí:
reconciliació social
modernització de les infrastructures
Arrenjar una mica el sistema productiu
No s'aconsegueix:
millora de l'atur
La teoria econòmica de Keynes
Va escriure una Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner on diu que ens hem de centrar en la renda, l'ocupació, les demandes globals. Es va preocupar sobre l'origen de l'atur i la naturalesa de l'ocupació i afirma que el motor del dinamisme econòmic és la demanda (i no l'oferta com tradicionalment s'explicava). La demanda epen de la liquiditat, la incitació a la inversió i la propensió al consum.
L'ESTAT ha d'evitar l'estalvi excessiu (tesaurització). La política fiscal ha de redistribuir la riquesa als menys afavorits que incrementaran la demanda. Els crèdits han de ser d'interessos baixos i l'obra pública ajudaran a baixar l'atur obrer.
Keynes deixa de banda el “laissez faire” del liberalisme econòmic clàssic (recordeu els principis del capitalisme a la Revolució Industrial).
Les respostes feixistes
Alemanya, Itàlia i Japó van tenir una industrialització tardana però ràpida. L'estat fou intervencionista en els tres casos i quan arribà ña crisi no tenien reserves d'or. El feixisme als tres països consistí en:
control estricte de la moneda (preus i salaris)
control de la banca i el comerç exterior (política autàrquica): l'interior s'ha d'autoabastir i ens hem d'expandir a l'exterior
El cas alemany
inversió pública fins al 1936 civil (autopistes, canals, ferrocarrils...) i, a partir de 1936, militar
bloqueig dels preus (evitar la inflació)
puja considerable dels impostos
clearing (o intercanvi sense moneda) amb l'àrea del Danubi i els Balcans
supressió de sindicats i de la llibertat en el món laboral
política agressiva cap a l'exterior, marcant als altres països què han de fer i conquerint-los, ocupant-los, obligant-los si no fan cas.
La lògica del capitalisme va semblar a molta gent aberrant: en el moment en que més es produïa s'alentia el sistema i les collites es destruïen quan la gent passava fam.
Molts països van intentar sortir de la crisi amb una resposta liberal (defensa de la moneda, buscar l'equilibri comercial i poder competir als mercats internacionals) però en fer-ho molts països les mesures d'uns anulaven la dels altres.
La incapacitat per resoldre la crisi va fer que la població es sentís propera al comunisme organitzat, aquell que s'expandia a través del Komintern.
El New Deal de Franklin D. Roosevelt
Roosevelt va fer una proposta de NEW DEAL (nou pacte) envoltats de spenders (aquells que creien que es resoldria la situació injectant diners al sistema) i de planners (els que creien que calia planificar el mercat i intervenir-hi).
http://www.youtube.com/watch?v=05BXjTXwbSY
Bases del sistema:
1- Reforma financera: Es devalua el dòlar i es controla la banca. Els dipòsits de la gent més modesta estarà protegir per una assegurança.
2- Política intervencionista en agricultura (AAA, Agricultural Adjustament Act): es donen crèdits barats als pagesos i s'estimula que produeixin menys i es disminueixi l'espai cultivat. Atenció! L'objectiu és que augmentin els preus (rendiments creixents : recordeu quan us vaig definir els rendiments decreixents).
3- Intervenció a la indústria (NIRA, National Industrial Recovery Act) per evitar que es formint trusts. Es redueix l'horari setmanal de treball a 35 hores i es fixen salaris mínims. Es reforça el sindicalisme: els treballadors han de triar representants. Es reconeixen drets socials (atur, vellesa, invalidesa) són les primeres passes de l'Estat Providència (Welfare State)
4- Lluita contra l'atur: es financen treballs públics per reduir l'atur (exemple, canalització dels rius Tenesse i Mississipí)
S'aconseguí:
reconciliació social
modernització de les infrastructures
Arrenjar una mica el sistema productiu
No s'aconsegueix:
millora de l'atur
La teoria econòmica de Keynes
Va escriure una Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner on diu que ens hem de centrar en la renda, l'ocupació, les demandes globals. Es va preocupar sobre l'origen de l'atur i la naturalesa de l'ocupació i afirma que el motor del dinamisme econòmic és la demanda (i no l'oferta com tradicionalment s'explicava). La demanda epen de la liquiditat, la incitació a la inversió i la propensió al consum.
L'ESTAT ha d'evitar l'estalvi excessiu (tesaurització). La política fiscal ha de redistribuir la riquesa als menys afavorits que incrementaran la demanda. Els crèdits han de ser d'interessos baixos i l'obra pública ajudaran a baixar l'atur obrer.
Keynes deixa de banda el “laissez faire” del liberalisme econòmic clàssic (recordeu els principis del capitalisme a la Revolució Industrial).
Les respostes feixistes
Alemanya, Itàlia i Japó van tenir una industrialització tardana però ràpida. L'estat fou intervencionista en els tres casos i quan arribà ña crisi no tenien reserves d'or. El feixisme als tres països consistí en:
control estricte de la moneda (preus i salaris)
control de la banca i el comerç exterior (política autàrquica): l'interior s'ha d'autoabastir i ens hem d'expandir a l'exterior
El cas alemany
inversió pública fins al 1936 civil (autopistes, canals, ferrocarrils...) i, a partir de 1936, militar
bloqueig dels preus (evitar la inflació)
puja considerable dels impostos
clearing (o intercanvi sense moneda) amb l'àrea del Danubi i els Balcans
supressió de sindicats i de la llibertat en el món laboral
política agressiva cap a l'exterior, marcant als altres països què han de fer i conquerint-los, ocupant-los, obligant-los si no fan cas.
dimecres, 18 de maig del 2011
diumenge, 8 de maig del 2011
Qüestionari model B
Us relaciono el qüestionari dels tres primers capítols de El món no se'n surt. Mantingueu la numeració i l'escriptura del capítol i paràgraf. Penseu que la brevetat de la resposta no és sempre la mateixa i que n'hi ha que demanen explicació. Recordeu que ja teniu tres entrades anteriors sobre la revolució russa que heu d'afegir al dossier i material d'estudi.
Introducció
| 1.- Definició de socialdemòcrata |
| 2.- Doctrina Washington |
| 3.- A qui ha beneficiat els efectes de la crisi? |
| 4.- Per quins motius podem estar empipats? |
| 5.- Amb quina època compara la inseguretat actual?(any) |
Capítol 1: Com vivim avui?
Opulència privada, misèria pública
| 1.- Què és el fracàs col·lectiu de la voluntat? |
| 2.- A quins dos països s'han eliminat la correcció de les deigualtats? |
| 3.- Què indica la gràica de la mobilitat social i la desigualtat? |
Sentiments corrumputs
| 1.- Què s'accentua en èpoques de creixement? |
| 2.- Quin coeficient mesura la separació entre rics/pobres en un mateix estat? |
Peculiaritats americanes
| 1.- Quina dissonància o contradicció hi ha als EUA? |
| 2.- En quin aspecte funciona millor el sector públic? |
Economisme i els seus malestars
| 1.- Dilema de Beveridge (1905) |
| 2.- Per què els governs es poden permetre penalitzar els pobres? |
| 3.- Encara podem trobar avui l'autocontrol, moderació, honestedat que van acompanyar l'emergència del capitalisme? |
| 4.- Els joves d'avui són economicistes. Posa un exemple. |
Capítol 2. El món que hem perdut.
| 1.- Què és pitjor que idealitzar el passat? |
| 2.- Quin era el gran objectiu de l'any 1945? |
| 3.- Qui va entomar aquest repte? |
El consens heynesià
| 1.- En quin problema es centra? |
| 2.- Què va demostrar Keynes abans de morir el 1946? |
| 3.- Quins dos factors assuaujaven les desigualtats del capitalisme als EUA? |
| 4.- Entre quins anys es situa l'American Way of Life? |
| 5.- Com es coneix aquest mateix fenòmen a França? |
| 6.- Els polítics de postguerra van lligar les classes mitjanes a la.... |
| 7.- Què és la meritocràcia? |
El mercat regulat
| 1.- Acabal el laissez-faire (deixar fer), amb què van estar d'acord vencedors i vençuts després de la 2a Guerra Mundial? |
| 2.- Què és el benestar públic per a T.H. Marshall? |
| 3.- Quins tre organismes internacionals compensarien els possibles defectes dels mercats? |
Comunitat, confiança i propòsits comuns
| 1.- Definició (completa) de “comunitat de confiança” de Michael Oakeshott |
| 2.- Per què l'homogeneïtat i la grandària d'un país generen confiança? Quin factor la pot trencar? |
Grans societats
| 1.- Què proposen respecte els impostos els universalistes? |
| 2.- Què proposen els selectius respecte el mateix? |
| 3.- Quin és el repte suec segon Myrdal? Quin és el repte de l'état providénce? |
| 4.- Al voltant dels anys 80 quina va ser la principal responsabilitat pressupostària dels estats? |
Capítol 3. La insuportable lleugeresa de la política
L'irònic llegat dels anys seixanta
| 1.- Què rebutja per sobre de tot la nova esquerra? |
| 2.- Quina és la consigna màxima? |
| 3.- Què és el relativisme estètic i moral? Explica'l i posa exemples. |
La revenja dels austríacs
| 1.- Què no va aconseguir la dreta al món anglòfon? |
| 2.- El debat polític el 1945 es centre en l'esquerra, però en quins dos partits? |
| 3.- Isaiah Berlin defineix llibertat positiva i negativa l'any 1958. Copia la definició d'ambdues. |
| 4.- Quins tres polítics de dreta trenquen el consens de postguerra als anys 70? |
| 5.- Quin lema utilitzarà Thatcher (bon mot, diu Judt) |
| 6.- Quines van ser les dues errades de l'esquerra segons l'austríac Hayek? |
El culte d'allò privat
| 1.- L'estat, però, no s'ha reduït. Què han augmentat presidents com Blair, Bush, Thatcher? Per què diu que això és “orientació orwelliana” (Busca informació sobre Georges Orwell i el seu llibre 1984 i explica'n el concepte) |
| 2.- La privatització dels serveis és eficient? |
| 3.- En els processos de privatització la riquesa dels contribuents passa a ... |
| 4.- Defineix “economia mixta” |
| 5.- Quina és la 3a causa, i la més evident, en contra de la privatització? |
| 6.- Què lliga el ciutadà a l'Estat? (2 principis) |
| 7.- Segons Burke, com es veurà aquella societat que destrueix el seu teixit? |
El dèficit democràtic
| 1.- Quin sentiment va ser cabdal per formar estats moderns? |
| 2.- Què és una comunitat reixada? |
| 3.- Posa exemples britànics |
| 4.- Els ciutadans reixats poden accedir als serveis públics? |
| 5.- Quan els serveis públcics són substituïts per serveis privats de pagament, quina idea es perd? |
| 6.- Si els joves atenen exclusivament les seves necessitats, caurà... |
| 7.- Els polítics d'ara són fills dels anys 60 i del baby boom. Exemples. |
| 8.- Què tenen en comú aquests polítics? (tres característiques) |
| 9.- Per què ja no hi ha moviments polítics? |
| 10.- A nivell econòmic i polític ham esdevingut... |
La construcció del socialisme
A- Nivell polític
B- Nivell econòmic
A- Nivell polític
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Gulag
Abreviació de Glavnoie Upravlenie Laguerei, que en rus significa "Direcció General dels Camps". Durant el règim estalinista, va ser la continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els condemnats per delictes comuns o polítics.
Processos de Moscou
Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost del 1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del PCUS. En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin, especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes d'aquests processos.
B- Nivell econòmic
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada, establert per primera vegada a la Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest termini representà per a dur a terme els objectius de la planificació centralitzada féu que fos adoptat també en els diversos assaigs de planificació indicativa duts a terme en altres països amb economia de mercat.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors.
Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions oficials, etc.
B- Nivell econòmic
A- Nivell polític
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Gulag
Abreviació de Glavnoie Upravlenie Laguerei, que en rus significa "Direcció General dels Camps". Durant el règim estalinista, va ser la continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els condemnats per delictes comuns o polítics.
Processos de Moscou
Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost del 1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del PCUS. En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin, especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes d'aquests processos.
B- Nivell econòmic
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada, establert per primera vegada a la Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest termini representà per a dur a terme els objectius de la planificació centralitzada féu que fos adoptat també en els diversos assaigs de planificació indicativa duts a terme en altres països amb economia de mercat.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors.
Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions oficials, etc.
La successió de Lenin
1- Stalinisme
2- Socialisme d'un sol país
3- Trotskisme
4- La revolució permanent
Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Socialisme en un sol país
Idea defensada per Stalin, segons la qual el socialisme es podia construir en un sol país i la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS per tot arreu. Aquesta teoria contrastava amb la idea de Trotsky de la revolució permanent, segons la qual calia que la revolució s'escampés per tot arreu i la Internacional Comunista havia d'impulsar-la a través dels diversos partits comunistes, a tots els països.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l'Oposició d'Esquerra, que el 1926 esdevingué, amb l'adhesió de Kamenev i Zinovj'ev, Oposició Conjunta. Vençut per Stalin a l'URSS, el trotskisme s'estengué als partits comunistes de la resta del món -dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc- dels quals fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l'Oposició Comunista Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà de fer arrelar el moviment -molt minoritari- en la lluita real, recomanant als seus partidaris l'ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a fundar a París la Quarta Internacional, "partit mundial de la revolució socialista". Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme. Des d'aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món -Bolívia, Sri Lanka- i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la Quarta Internacional ("pablisme"), en provocà, el 1953, la dissolució i l'aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan Posadas, també s'independitzà, i l'intent de reunificació portat a terme per P. Frank i E.Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat, majoritari a Europa, del qual s'escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a Iberoamèrica. Per la seva banda, l'altre gran sector de la IV Internacional ha conegut crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el 1972 se'n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França i Espanya; a l'últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l'Est d'Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s'autoconsiderà des del 1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències centrífugues.
Revolució permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials.
La Revolució Russa.
Benvolguts i benvolgudes,
afegeixo dues entrades al bloc per què les incorporeu com a material d'estudi sobre la revolució russa. La primera és sobre la successió de Lenin. A classe hem fet els debats 8en alguns grups de quart) i és aquí on anirà aquesta entrada. la segona serà sobre la construcció de l'estat socialista (Stalinisme).
afegeixo dues entrades al bloc per què les incorporeu com a material d'estudi sobre la revolució russa. La primera és sobre la successió de Lenin. A classe hem fet els debats 8en alguns grups de quart) i és aquí on anirà aquesta entrada. la segona serà sobre la construcció de l'estat socialista (Stalinisme).
dissabte, 30 d’abril del 2011
La Revolució Russa. La revolució de febrer de 1917. La seva oposició: el leninisme.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Govern provisional
Govern sorgit de la revolució de febrer, que dirigí Rússia entre març i octubre de 1917. El govern fou provisional perquè no es va poder dir a terme el procés constitucional democràtic, en un país en guerra, i finalment fou enderrocat per la revolució d'octubre. Els seus presidents foren el príncep Luov i Kerensky. Durant la seva gestió, el govern provisional rus va haver de fer front a diverses crisis (abril, juliol i agost).
Dualitat de poders
Situació excepcional durant el període interevolucionari a Rússia, en la que, paral.lelament al govern legal (reclozat per kadets, socialrevolucionaris i menxevics) hi havia un poder popular, representat pels soviets, progressivament dominats pels bolxevics.
LA SEVA OPOSICIÓ: EL LENINISME.
Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més que no pas crear una doctrina nova.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Tesis d'abril
Manifest programàtic fet per Lenin a Petrograd l'abril de 1917, en el que proclamava: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre).
Pravda
Diari soviètic. Fundat el 1912 a Sant Petersburg i editat a Moscou, fou suprimit pel govern tsarista en 1914-17, any en què reaparegué com a òrgan central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El consell de redacció era format per dirigents bolxevics, i hi foren publicats els articles més importants de Lenin. Tot i les prohibicions, continuà publicant-se amb altres noms. Després de la Revolució d'Octubre recuperà el seu nom original i es convertí en l'òrgan oficial del comitè central de PCUS i del govern soviètic, les variacions de la política del qual reflectí fidelment. Amb la intorudcció de la llibertat de premsa el 1990, deixà de tenir el monopoli de la informació a l'URSS, però continuà com a òrgan oficial del PCUS, i el seu tiratge baixà en picat (de més de 10 milions d'exemplars el 1989 a 2,5 el 1991). Fou suspès temporalment després de l'intent de cop d'estat de l'agost de 1991. Poc després reaparegué com a diari independent, però el govern rus n'expropià la infrastructura i entrà en una greu crisi financera que l'obligà a tancar pel març de 1992, bé que es tornà a publicar, amb intermitències, l'any següent.
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Govern provisional
Govern sorgit de la revolució de febrer, que dirigí Rússia entre març i octubre de 1917. El govern fou provisional perquè no es va poder dir a terme el procés constitucional democràtic, en un país en guerra, i finalment fou enderrocat per la revolució d'octubre. Els seus presidents foren el príncep Luov i Kerensky. Durant la seva gestió, el govern provisional rus va haver de fer front a diverses crisis (abril, juliol i agost).
Dualitat de poders
Situació excepcional durant el període interevolucionari a Rússia, en la que, paral.lelament al govern legal (reclozat per kadets, socialrevolucionaris i menxevics) hi havia un poder popular, representat pels soviets, progressivament dominats pels bolxevics.
LA SEVA OPOSICIÓ: EL LENINISME.
Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més que no pas crear una doctrina nova.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Tesis d'abril
Manifest programàtic fet per Lenin a Petrograd l'abril de 1917, en el que proclamava: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre).
Pravda
Diari soviètic. Fundat el 1912 a Sant Petersburg i editat a Moscou, fou suprimit pel govern tsarista en 1914-17, any en què reaparegué com a òrgan central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El consell de redacció era format per dirigents bolxevics, i hi foren publicats els articles més importants de Lenin. Tot i les prohibicions, continuà publicant-se amb altres noms. Després de la Revolució d'Octubre recuperà el seu nom original i es convertí en l'òrgan oficial del comitè central de PCUS i del govern soviètic, les variacions de la política del qual reflectí fidelment. Amb la intorudcció de la llibertat de premsa el 1990, deixà de tenir el monopoli de la informació a l'URSS, però continuà com a òrgan oficial del PCUS, i el seu tiratge baixà en picat (de més de 10 milions d'exemplars el 1989 a 2,5 el 1991). Fou suspès temporalment després de l'intent de cop d'estat de l'agost de 1991. Poc després reaparegué com a diari independent, però el govern rus n'expropià la infrastructura i entrà en una greu crisi financera que l'obligà a tancar pel març de 1992, bé que es tornà a publicar, amb intermitències, l'any següent.
divendres, 15 d’abril del 2011
La revolució russa
Benvolguts i benvolgudes,
l'audiovisual que heu de resumir pel proper dia és el següent: (heu de treure la informació que parli de Rússia més que la que tracta la Primera Guerra Mundial).
http://www.youtube.com/watch?v=vlYNfKWge5U
Definicions:
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic. Les arrels de la revolució del 1917 es poden situar a la darreria del s XIX, en les contradiccions existents tant en el si del sistema socioeconòmic com entre aquest i el règim polític. El moviment revolucionari del 1905 mostrà que "Rússia era un polvorí", situació que les reformes de Stolipin no modificaren; la Primera Guerra Mundial, amb les repetides derrotes de l'exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de l'economia fou el detonant que el féu esclatar. El descontentament dels treballadors i de la burgesia, que no s'havia apaivagat amb la desaparició de Rasputin (assassinat pel desembre del 1916), s'accentuà pel gener i el febrer del 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de primeres matèries a les indústries i l'acomiadament de milers d'obrers. El 27 de febrer (segons el calendari occidental) milers de manifestants recorregueren Petrograd; el 3 de març s'inicià la vaga de la fàbrica Putilov (que el dia 7 fou clausurada); el 8, amb motiu del dia internacional de les dones, es manifestaren més de 80 000 obreres tèxtils; el 9 la vaga s'estengué a tota la ciutat i adquirí caràcter polític (crits que reclamaren la fi de la guerra i l'abdicació del tsar); el 10 s'amotinaren alguns regiments, i es negaren a reprimir les manifestacions, i el president de la duma demanà un govern que gaudís de la confiança del país, a la qual cosa respongué el tsar suspenent la duma; l'11 tingueren lloc violents enfrontaments entre els vaguistes i la policia; i el 12 la major part de les tropes de la guarnició s'uní a la revolta, nombrosos edificis públics foren ocupats i, detinguts alguns ministres i generals, el govern imperial hagué de dimitir. Mentrestant, a Moscou la vaga general esdevenia també insurrecció victoriosa, i a moltes altres ciutats sorgiren moviments revolucionaris i soviets. L'esmentat dia 12 es constituïren dos poders: l'un, sorgit de la duma, prengué el nom de Comitè excutiu de la duma; l'altre fou el Comitè executiu del soviet d'obrers i soldats de Petrograd, format majoritàriament per menxevics i socialrevolucionaris. Les negociacions entre tots dos comitès conduïren, el 15 de març, a la reconversió del primer en govern provisional, sota la presidència del príncep G.E.L'vov, de predomini liberal (Kerenskij era l'únic representant dels soviets, el poder dels quals era molt més que no podia fer creure llur participació en el govern provisional, car controlaven sectors tan importants com l'avituallament). Nicolau II tractà de tornar a Petrograd per restablir la situació anterior, però, aconsellat pels seus generals, la nit del 16 al 17 de març abdicà a favor del seu germà el gran duc Miquel, que no intentà de regnar: la monarquia restà en suspens. De fet, s'establí una república en la qual el poder era compartit per un govern provisional desconnectat de la realitat del país i per una munió de soviets, encapçalats pel de Petrograd. Aquesta dualitat de poders reflectia el radical enfrontament entre burgesia i noblesa, d'una banda, i classes populars (camperols, obrers industrials, etc), de l'altra. A la recerca d'un triomf militar que reforcés la seva migrada autoritat i permetés la consolidació d'un règim liberal burgès, el govern provisional preconitzà la continuació de la guerra i l'ajornament de les grans reformes fins a la convocatòria d'una nova duma. Els partits d'esquerra es mostraven units reclamant l'armistici i la immediata ocupació de les grans propietats pels camperols, però es dividiren en plantejar-se si el proletariat havia d'aliar-se amb la burgesia i conformar-se amb les concessions que aquesta li fes o bé si podria imposar el seu projecte de societat socialista. La presència de Lenin (arribat el 16 d'abril gràcies a l'ajut alemany) fou decisiva: en els seus articles periodístics exposà "les tesis d'abril" en defensa de la darrera possibilitat, afirmant que la dualitat de poders havia de cessar en benefici dels soviets, en els quals els bolxevics haurien d'incrementar llur participació, fins a esdevenir majoritària. El 7 de maig s'obrí a Petrograd la conferència panrussa del partit bolxevic, que acceptà les formulacions de Lenin. Mentrestant, l'actitud bel·licista i imperialista de Miljukov, ministre d'afers estrangers, provocà grans protestes que l'obligaren a dimitir, i el príncep L'vov hagué de formar el seu segon govern (18 de maig - 20 de juliol) que donava una major representació als socialrevolucionaris i menxevics; la política moderada d'aquests, fent costat a la dreta en moltes qüestions, desplagué a les masses, part de les quals començà a decantar-se vers els bolxevics, que aleshores desenvolupaven una intensa activitat propagandística. Del 16 de juny al 7 de juliol s'aplegà el primer congrés panrús dels soviets, amb 533 delegats menxevics i socialrevolucionaris i 105 bolxevics, on aquests, per boca de Lenin, es manifestaren disposats a prendre el poder i impedir la implantació de la república liberal burgesa que semblaven acceptar els altres partits presents. L'enfrontament entre govern i masses s'aguditzà a la darreria de juny, quan l'exèrcit rus, a petició dels aliats, desfermà una ofensiva a la regió de Tarnopol; el seu fracàs provocà manifestacions i revoltes ("les jornades de juliol"), en què intervingueren els bolxevics, la qual cosa donà ocasió al govern per a perseguir-los: Lenin hagué de fugir a Finlàndia i el diari "Pravda" fou suspès. Prosseguiren les derrotes militars i les protestes, i el 20 de juliol L'vov dimití; Kerenskij el rellevà i, després de negociar amb els liberals i els soviets, formà un nou govern (5 d'agost). Aquest canvi coincidí amb el VI congrés del partit bolxevic, que ratificà la insurrecció armada com a via cap al poder i explicità el seu programa d'actuació en cas d'assolir-lo (conclusió de la guerra, nacionalització de la terra, de la banca i de la gran indústria, etc). A la conferència d'estat convocada per Kerenskij a Moscou el 25 d'agost, el general Kornilov demanà la dissolució dels soviets, tot cercant la formació d'un bloc contrarevolucionari; no havent-ho aconseguit, Kornilov temptà d'assumir el poder mitjançant un cop de força, que fou repel·lit amb l'activa participació dels bolxevics. Kerenskij, que havia desplagut tant a la burgesia com a les classes populars, tractà d'afermar la seva autoritat recolzant-la en un "pre-parlament" (el Consell provisional de la república), dipositari de la sobirania nacional fins a la reunió d'una assemblea constituent; els bolxevics refusaren de participar-hi, i així començà la batalla entre Kerenskij i els bolxevics, que cada vegada gaudien de més poder en el si dels soviets (a mitjan setembre esdevingueren majoria en els de Petrograd i Moscou). Lenin, havent retornat el 20 d'octubre, féu que el partit fixés la insurrecció armada per als primers dies de novembre, que hi havia previst un nou congrés dels soviets, a fi que hagués d'acceptar els fets consumats. Un comitè militar revolucionari, teòricament encarregat de defensar Petrograd d'un eventual atac alemany, organitzà la insurrecció, que esclatà el vespre del 6 de novembre; en menys de 24 hores, els no encara 10 000 homes de les milícies bolxevics (creades per l'abril i reorganitzades després dels fets de juliol), amb l'ajut de soldats i mariners, ocuparen els centres vitals de la capital sense trobar gairebé resistència; els ministres, refugiats al Palau d'Hivern (vers el qual apuntava els seus canons el creuer "Aurora"), foren detinguts la nit del 7 al 8, llevat de Kerenskij, que havia anat a la recerca de tropes fidels al govern provisional. La mateixa nit del 7 al 8 s'inaugurà el segon congrés dels soviets -on els bolxevics eren majoria-, que decidí d'assumir tots els poders, i que en la seva segona i darrera sessió, la nit del 8 al 9, aprovà els decrets sobre la pau (pau immediata, sense annexions ni indemnitzacions) i sobre la terra (expropiació de les grans propietats) i designà un nou govern, el Consell de comissaris del poble, presidit per Lenin i compost exclusivament per bolxevics. Així naixia el primer règim socialista.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Kulaks
Segons la divisió bolxevic, eren la classe de la pagesia integrada pels camperols rics, en oposició als mugics (camperols pobres) i els seredniaki (camperols mitjans). Els kulaks eren considerats hostils al règim i contrarevolucionaris. De fet, posseïen, de mitjana, dos cavalls, tres o quatre vaques i algunes hectàrees de terreny. No representaven més del 3% o 4% de la pagesia. Eren els més dinàmics i els que generaven l'excedent que permetia alimentar les ciutats. Sorgiren en l'època feudal amb la producció mercantil i foren els primers grans propietaris del camp. Durant els primers anys del poder soviètic posseïen una part considerable de producció agrícola i de les empreses industrials i comercials del camp. El 1929 Stalin ordenà llur extirpació com a classe en tota l'URSS i va procedir a la col.lectivització de les seves terres convertint-les en kolkhozos i sovkhozos.
Mugics
Pagesos russos sotmesos als senyors i lligats a la terra en un règim de tipus feudal. El mugic vivia en unes condicions de vida miserables. Fins a l'any 1861 no fou abolida la servitud a Rússia.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Tsarisme
Règim polític a la Rússia dels tsars.
Tsar
Nom eslau (derivat del llatí caesar) que significa 'rei', 'emperador'. Donat primer als reis dels búlgars (s XI) i posteriorment als sobirans de Sèrbia, aquest títol fou adoptat a Rússia, el 1547, per Ivan IV el Terrible.
Autocràcia
Sistema de govern en què el sobirà exerceix una autoritat personal sense límit legal de cap mena. Per extensió, qualsevol sistema polític dictatorial en què el poder el té una sola persona, que no reconeix cap límit a la seva actuació.
Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el 1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Ucàs
Edicte, decret, del tsar de Rússia.
Okhrana
A la Rússia tsarista, policia política secreta, fundada el 1881, després de l'assassinat del tsar Alexandre II.
Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i moderna. Destacats representants del nihilisme rus són Bakunin, segons el qual només la destrucció és creadora, i D.I.Pisarev.
2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. En aquest sentit polític, el mot fou emprat i divulgat per l'escriptor rus Ivan Turgenev.
Populisme
El primer gran moviment ideològic i polític rus que, sorgit al final del s XIX, s'enfrontà al tsarisme. Fruit de la crítica d'intel·lectuals com Herzen i Bakunin sobre la Rússia feudal i l'Europa burgesa, el populisme centrà el motor de l'assoliment del socialisme en la gran massa de camperols, l'esperit comunitari dels quals, materialitzat en la institució del mir, havia de permetre evitar el capitalisme i els seus efectes indesitjables. Després de la reforma del 1861, malgrat les aportacions de Lavrov, Mikhajlovskij i Cernysevskij, el capitalisme es desenvolupà ràpidament a Rússia, i l'intent de fer dels camperols una força revolucionària fracassà. El 1876 nasqué Zeml'a i Vol'a ('Terra i Llibertat'), la primera organització important del populisme. Escindida el 1879, la facció majoritària Narodnaja Vol'a ('La voluntat del poble') adoptà una via terrorista i revolucionària que la portà a assassinar Alexandre II i que tingué efectes contraproduents. D'ella sorgí, entre d'altres, el nucli del partit socialdemòcrata rus (Plekhanov, Vera Zasulic i Aksel'rod), el qual, deixant de banda les influències bakuninistes i reformistes, evolucionà vers el marxisme.
Narodniki
Seguidor del populisme, primer gran moviment ideològic i polític rus que s'enfrontà amb el tsarisme. Aparegué al darrer quart del segle XIX. Considerava que Rússia podia passar directament al socialisme sense haver de patir l'experiència capitalista. Narod significa, en rus, "poble".
Els narodniki eren els membres de la Narodnaja Vol'a, organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Narodnaja Vol'a
Organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Terra i Llibertat
En rus Zeml'a -Vol'a. Organització russa sorgida el 1876, molt influïda pels anarquistes, que preconitzava la reforma agrària, així com el terrorisme antitsarista.
Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
També Partit Socialista Revolucionari Rus. Organització política russa sorgida el 1901 de la fusió dels grups populistes encapçalats per Cernov, Gotz, etc, força influïts per l'anarquisme i pel revisionisme. A la recerca d'"una via revolucionària nacional", defensà la col·lectivització de la terra en el marc del mir (comunitat camperola tradicional) i l'acte terrorista individual, subestimant l'acció del proletariat industrial. Estigué representat a la segona duma i boicotejà les eleccions per a la tercera i quarta. Participà, amb Kerenskij, en el govern provisional format pel març del 1917. En triomfar la revolució d'octubre, el PSR s'escindí: l'ala dreta, juntament amb els menxevics, abandonà el congrés dels soviets, mentre l'esquerra feia costat, temporalment, als bolxevics.
Esserites
Membres del Partit Socialrevolucionari rus, conegut amb la sigla SR.
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918 prengué el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922.
Bolxevics
Facció del moviment socialista rus, dirigida per Lenin, que el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903). Denuncià les tendències representades pels narodniki, els marxistes legals i els economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de l'organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel'rod volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus. Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris') per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic "Pravda". Durant la revolució del març del 1917 els líders bolxevics tornaren a Rússia i Lenin publicà les Tesis d'Abril, en les quals defineix un programa de lluita per a passar de la revolució democràtica a la socialista. De l'anàlisi de la dualitat de poders creada per la situació política, és a dir, govern provisional parlamentari i democràcia directa dels soviets, sorgí la consigna: "tot el poder per als soviets". La revolució d'octubre donà el poder als bolxevics. Pel març del 1918, en el setè congrés, el partit prengué el nom de Partit Comunista; guardà, però, l'epítet de bolxevic (PCB), que fou suprimit el 1952.
Menxevics
Facció del partit obrer socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements progressistes de la burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la revolució del febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a l'assemblea constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei.
Bund
Partit socialdemòcrata dels treballadors jueus fundat a Rússia el 1897. Tingué un paper important en l'organització del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (1898), però aviat entrà en debat amb els bolxevics, contraris a l'autonomia organitzativa del Bund. Fou eliminat després de la revolució d'octubre.
Partit Constitucional Democràtic Rus (KD)
En rus Konstitucionno-demokraticeskaja Partija, partit (1904-17) conegut amb la sigla KD, el qual es proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel Miljukov, el seu dirigent, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern provisional, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.
Cadets
Membres del Partit Constitucional Democràtic rus (Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD.
Octubristes
Membres d'un partit conservador rus, anomenat també Unió del 17 d'Octubre, el programa del qual era d'un constitucionalisme moderat. Proclamava la seva adhesió al manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905. Fundat pel novembre del 1905, fou dirigit per l'industrial moscovita Aleksandr Guckov i li feien costat gent de professions liberals, homes d'afers i buròcrates. Propugnava un poder legislatiu amb poder real, però insistien que el tsar havia d'ésser l'únic responsable del poder executiu. Els octubristes s'oposaren cada vegada més al govern i acabaren per unir-se als kadety (constitucionals demòcrates) en el bloc progressista del 1915, en el qual propugnaren una direcció més progressista al govern i noves reformes.
Intel.liguèntsia
A la Rússia del s XIX, conjunt dels intel·lectuals partidaris de reformes i oposats al tsarisme.
l'audiovisual que heu de resumir pel proper dia és el següent: (heu de treure la informació que parli de Rússia més que la que tracta la Primera Guerra Mundial).
http://www.youtube.com/watch?v=vlYNfKWge5U
Definicions:
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic. Les arrels de la revolució del 1917 es poden situar a la darreria del s XIX, en les contradiccions existents tant en el si del sistema socioeconòmic com entre aquest i el règim polític. El moviment revolucionari del 1905 mostrà que "Rússia era un polvorí", situació que les reformes de Stolipin no modificaren; la Primera Guerra Mundial, amb les repetides derrotes de l'exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de l'economia fou el detonant que el féu esclatar. El descontentament dels treballadors i de la burgesia, que no s'havia apaivagat amb la desaparició de Rasputin (assassinat pel desembre del 1916), s'accentuà pel gener i el febrer del 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de primeres matèries a les indústries i l'acomiadament de milers d'obrers. El 27 de febrer (segons el calendari occidental) milers de manifestants recorregueren Petrograd; el 3 de març s'inicià la vaga de la fàbrica Putilov (que el dia 7 fou clausurada); el 8, amb motiu del dia internacional de les dones, es manifestaren més de 80 000 obreres tèxtils; el 9 la vaga s'estengué a tota la ciutat i adquirí caràcter polític (crits que reclamaren la fi de la guerra i l'abdicació del tsar); el 10 s'amotinaren alguns regiments, i es negaren a reprimir les manifestacions, i el president de la duma demanà un govern que gaudís de la confiança del país, a la qual cosa respongué el tsar suspenent la duma; l'11 tingueren lloc violents enfrontaments entre els vaguistes i la policia; i el 12 la major part de les tropes de la guarnició s'uní a la revolta, nombrosos edificis públics foren ocupats i, detinguts alguns ministres i generals, el govern imperial hagué de dimitir. Mentrestant, a Moscou la vaga general esdevenia també insurrecció victoriosa, i a moltes altres ciutats sorgiren moviments revolucionaris i soviets. L'esmentat dia 12 es constituïren dos poders: l'un, sorgit de la duma, prengué el nom de Comitè excutiu de la duma; l'altre fou el Comitè executiu del soviet d'obrers i soldats de Petrograd, format majoritàriament per menxevics i socialrevolucionaris. Les negociacions entre tots dos comitès conduïren, el 15 de març, a la reconversió del primer en govern provisional, sota la presidència del príncep G.E.L'vov, de predomini liberal (Kerenskij era l'únic representant dels soviets, el poder dels quals era molt més que no podia fer creure llur participació en el govern provisional, car controlaven sectors tan importants com l'avituallament). Nicolau II tractà de tornar a Petrograd per restablir la situació anterior, però, aconsellat pels seus generals, la nit del 16 al 17 de març abdicà a favor del seu germà el gran duc Miquel, que no intentà de regnar: la monarquia restà en suspens. De fet, s'establí una república en la qual el poder era compartit per un govern provisional desconnectat de la realitat del país i per una munió de soviets, encapçalats pel de Petrograd. Aquesta dualitat de poders reflectia el radical enfrontament entre burgesia i noblesa, d'una banda, i classes populars (camperols, obrers industrials, etc), de l'altra. A la recerca d'un triomf militar que reforcés la seva migrada autoritat i permetés la consolidació d'un règim liberal burgès, el govern provisional preconitzà la continuació de la guerra i l'ajornament de les grans reformes fins a la convocatòria d'una nova duma. Els partits d'esquerra es mostraven units reclamant l'armistici i la immediata ocupació de les grans propietats pels camperols, però es dividiren en plantejar-se si el proletariat havia d'aliar-se amb la burgesia i conformar-se amb les concessions que aquesta li fes o bé si podria imposar el seu projecte de societat socialista. La presència de Lenin (arribat el 16 d'abril gràcies a l'ajut alemany) fou decisiva: en els seus articles periodístics exposà "les tesis d'abril" en defensa de la darrera possibilitat, afirmant que la dualitat de poders havia de cessar en benefici dels soviets, en els quals els bolxevics haurien d'incrementar llur participació, fins a esdevenir majoritària. El 7 de maig s'obrí a Petrograd la conferència panrussa del partit bolxevic, que acceptà les formulacions de Lenin. Mentrestant, l'actitud bel·licista i imperialista de Miljukov, ministre d'afers estrangers, provocà grans protestes que l'obligaren a dimitir, i el príncep L'vov hagué de formar el seu segon govern (18 de maig - 20 de juliol) que donava una major representació als socialrevolucionaris i menxevics; la política moderada d'aquests, fent costat a la dreta en moltes qüestions, desplagué a les masses, part de les quals començà a decantar-se vers els bolxevics, que aleshores desenvolupaven una intensa activitat propagandística. Del 16 de juny al 7 de juliol s'aplegà el primer congrés panrús dels soviets, amb 533 delegats menxevics i socialrevolucionaris i 105 bolxevics, on aquests, per boca de Lenin, es manifestaren disposats a prendre el poder i impedir la implantació de la república liberal burgesa que semblaven acceptar els altres partits presents. L'enfrontament entre govern i masses s'aguditzà a la darreria de juny, quan l'exèrcit rus, a petició dels aliats, desfermà una ofensiva a la regió de Tarnopol; el seu fracàs provocà manifestacions i revoltes ("les jornades de juliol"), en què intervingueren els bolxevics, la qual cosa donà ocasió al govern per a perseguir-los: Lenin hagué de fugir a Finlàndia i el diari "Pravda" fou suspès. Prosseguiren les derrotes militars i les protestes, i el 20 de juliol L'vov dimití; Kerenskij el rellevà i, després de negociar amb els liberals i els soviets, formà un nou govern (5 d'agost). Aquest canvi coincidí amb el VI congrés del partit bolxevic, que ratificà la insurrecció armada com a via cap al poder i explicità el seu programa d'actuació en cas d'assolir-lo (conclusió de la guerra, nacionalització de la terra, de la banca i de la gran indústria, etc). A la conferència d'estat convocada per Kerenskij a Moscou el 25 d'agost, el general Kornilov demanà la dissolució dels soviets, tot cercant la formació d'un bloc contrarevolucionari; no havent-ho aconseguit, Kornilov temptà d'assumir el poder mitjançant un cop de força, que fou repel·lit amb l'activa participació dels bolxevics. Kerenskij, que havia desplagut tant a la burgesia com a les classes populars, tractà d'afermar la seva autoritat recolzant-la en un "pre-parlament" (el Consell provisional de la república), dipositari de la sobirania nacional fins a la reunió d'una assemblea constituent; els bolxevics refusaren de participar-hi, i així començà la batalla entre Kerenskij i els bolxevics, que cada vegada gaudien de més poder en el si dels soviets (a mitjan setembre esdevingueren majoria en els de Petrograd i Moscou). Lenin, havent retornat el 20 d'octubre, féu que el partit fixés la insurrecció armada per als primers dies de novembre, que hi havia previst un nou congrés dels soviets, a fi que hagués d'acceptar els fets consumats. Un comitè militar revolucionari, teòricament encarregat de defensar Petrograd d'un eventual atac alemany, organitzà la insurrecció, que esclatà el vespre del 6 de novembre; en menys de 24 hores, els no encara 10 000 homes de les milícies bolxevics (creades per l'abril i reorganitzades després dels fets de juliol), amb l'ajut de soldats i mariners, ocuparen els centres vitals de la capital sense trobar gairebé resistència; els ministres, refugiats al Palau d'Hivern (vers el qual apuntava els seus canons el creuer "Aurora"), foren detinguts la nit del 7 al 8, llevat de Kerenskij, que havia anat a la recerca de tropes fidels al govern provisional. La mateixa nit del 7 al 8 s'inaugurà el segon congrés dels soviets -on els bolxevics eren majoria-, que decidí d'assumir tots els poders, i que en la seva segona i darrera sessió, la nit del 8 al 9, aprovà els decrets sobre la pau (pau immediata, sense annexions ni indemnitzacions) i sobre la terra (expropiació de les grans propietats) i designà un nou govern, el Consell de comissaris del poble, presidit per Lenin i compost exclusivament per bolxevics. Així naixia el primer règim socialista.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Kulaks
Segons la divisió bolxevic, eren la classe de la pagesia integrada pels camperols rics, en oposició als mugics (camperols pobres) i els seredniaki (camperols mitjans). Els kulaks eren considerats hostils al règim i contrarevolucionaris. De fet, posseïen, de mitjana, dos cavalls, tres o quatre vaques i algunes hectàrees de terreny. No representaven més del 3% o 4% de la pagesia. Eren els més dinàmics i els que generaven l'excedent que permetia alimentar les ciutats. Sorgiren en l'època feudal amb la producció mercantil i foren els primers grans propietaris del camp. Durant els primers anys del poder soviètic posseïen una part considerable de producció agrícola i de les empreses industrials i comercials del camp. El 1929 Stalin ordenà llur extirpació com a classe en tota l'URSS i va procedir a la col.lectivització de les seves terres convertint-les en kolkhozos i sovkhozos.
Mugics
Pagesos russos sotmesos als senyors i lligats a la terra en un règim de tipus feudal. El mugic vivia en unes condicions de vida miserables. Fins a l'any 1861 no fou abolida la servitud a Rússia.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Tsarisme
Règim polític a la Rússia dels tsars.
Tsar
Nom eslau (derivat del llatí caesar) que significa 'rei', 'emperador'. Donat primer als reis dels búlgars (s XI) i posteriorment als sobirans de Sèrbia, aquest títol fou adoptat a Rússia, el 1547, per Ivan IV el Terrible.
Autocràcia
Sistema de govern en què el sobirà exerceix una autoritat personal sense límit legal de cap mena. Per extensió, qualsevol sistema polític dictatorial en què el poder el té una sola persona, que no reconeix cap límit a la seva actuació.
Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el 1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Ucàs
Edicte, decret, del tsar de Rússia.
Okhrana
A la Rússia tsarista, policia política secreta, fundada el 1881, després de l'assassinat del tsar Alexandre II.
Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i moderna. Destacats representants del nihilisme rus són Bakunin, segons el qual només la destrucció és creadora, i D.I.Pisarev.
2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. En aquest sentit polític, el mot fou emprat i divulgat per l'escriptor rus Ivan Turgenev.
Populisme
El primer gran moviment ideològic i polític rus que, sorgit al final del s XIX, s'enfrontà al tsarisme. Fruit de la crítica d'intel·lectuals com Herzen i Bakunin sobre la Rússia feudal i l'Europa burgesa, el populisme centrà el motor de l'assoliment del socialisme en la gran massa de camperols, l'esperit comunitari dels quals, materialitzat en la institució del mir, havia de permetre evitar el capitalisme i els seus efectes indesitjables. Després de la reforma del 1861, malgrat les aportacions de Lavrov, Mikhajlovskij i Cernysevskij, el capitalisme es desenvolupà ràpidament a Rússia, i l'intent de fer dels camperols una força revolucionària fracassà. El 1876 nasqué Zeml'a i Vol'a ('Terra i Llibertat'), la primera organització important del populisme. Escindida el 1879, la facció majoritària Narodnaja Vol'a ('La voluntat del poble') adoptà una via terrorista i revolucionària que la portà a assassinar Alexandre II i que tingué efectes contraproduents. D'ella sorgí, entre d'altres, el nucli del partit socialdemòcrata rus (Plekhanov, Vera Zasulic i Aksel'rod), el qual, deixant de banda les influències bakuninistes i reformistes, evolucionà vers el marxisme.
Narodniki
Seguidor del populisme, primer gran moviment ideològic i polític rus que s'enfrontà amb el tsarisme. Aparegué al darrer quart del segle XIX. Considerava que Rússia podia passar directament al socialisme sense haver de patir l'experiència capitalista. Narod significa, en rus, "poble".
Els narodniki eren els membres de la Narodnaja Vol'a, organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Narodnaja Vol'a
Organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Terra i Llibertat
En rus Zeml'a -Vol'a. Organització russa sorgida el 1876, molt influïda pels anarquistes, que preconitzava la reforma agrària, així com el terrorisme antitsarista.
Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
També Partit Socialista Revolucionari Rus. Organització política russa sorgida el 1901 de la fusió dels grups populistes encapçalats per Cernov, Gotz, etc, força influïts per l'anarquisme i pel revisionisme. A la recerca d'"una via revolucionària nacional", defensà la col·lectivització de la terra en el marc del mir (comunitat camperola tradicional) i l'acte terrorista individual, subestimant l'acció del proletariat industrial. Estigué representat a la segona duma i boicotejà les eleccions per a la tercera i quarta. Participà, amb Kerenskij, en el govern provisional format pel març del 1917. En triomfar la revolució d'octubre, el PSR s'escindí: l'ala dreta, juntament amb els menxevics, abandonà el congrés dels soviets, mentre l'esquerra feia costat, temporalment, als bolxevics.
Esserites
Membres del Partit Socialrevolucionari rus, conegut amb la sigla SR.
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918 prengué el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922.
Bolxevics
Facció del moviment socialista rus, dirigida per Lenin, que el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903). Denuncià les tendències representades pels narodniki, els marxistes legals i els economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de l'organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel'rod volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus. Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris') per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic "Pravda". Durant la revolució del març del 1917 els líders bolxevics tornaren a Rússia i Lenin publicà les Tesis d'Abril, en les quals defineix un programa de lluita per a passar de la revolució democràtica a la socialista. De l'anàlisi de la dualitat de poders creada per la situació política, és a dir, govern provisional parlamentari i democràcia directa dels soviets, sorgí la consigna: "tot el poder per als soviets". La revolució d'octubre donà el poder als bolxevics. Pel març del 1918, en el setè congrés, el partit prengué el nom de Partit Comunista; guardà, però, l'epítet de bolxevic (PCB), que fou suprimit el 1952.
Menxevics
Facció del partit obrer socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements progressistes de la burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la revolució del febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a l'assemblea constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei.
Bund
Partit socialdemòcrata dels treballadors jueus fundat a Rússia el 1897. Tingué un paper important en l'organització del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (1898), però aviat entrà en debat amb els bolxevics, contraris a l'autonomia organitzativa del Bund. Fou eliminat després de la revolució d'octubre.
Partit Constitucional Democràtic Rus (KD)
En rus Konstitucionno-demokraticeskaja Partija, partit (1904-17) conegut amb la sigla KD, el qual es proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel Miljukov, el seu dirigent, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern provisional, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.
Cadets
Membres del Partit Constitucional Democràtic rus (Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD.
Octubristes
Membres d'un partit conservador rus, anomenat també Unió del 17 d'Octubre, el programa del qual era d'un constitucionalisme moderat. Proclamava la seva adhesió al manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905. Fundat pel novembre del 1905, fou dirigit per l'industrial moscovita Aleksandr Guckov i li feien costat gent de professions liberals, homes d'afers i buròcrates. Propugnava un poder legislatiu amb poder real, però insistien que el tsar havia d'ésser l'únic responsable del poder executiu. Els octubristes s'oposaren cada vegada més al govern i acabaren per unir-se als kadety (constitucionals demòcrates) en el bloc progressista del 1915, en el qual propugnaren una direcció més progressista al govern i noves reformes.
Intel.liguèntsia
A la Rússia del s XIX, conjunt dels intel·lectuals partidaris de reformes i oposats al tsarisme.
dissabte, 9 d’abril del 2011
Prova dia 12
Benvolguts i benvolgudes,
recordeu que la prova de dimarts tracta sobre el colonialisme i l'imperialisme i la Primera Guerra Mundial. Recordeu que entra:
- Llibre de text. Els dos temes estan presentats en un sol tema. Recordeu que heu de conèixer la cronologia inicial.
- Entrades del bloc.
- Apunts.
- Textos i fotocòpies i la reflexió que podeu fer sobre els mateixos.
Divendres el professorat de guàrdia us va facilitar unes fotocòpies sobre els acords de pau de la 1a GM i les conseqüències. Dilluns a classe esquematitzarem les conseqüències de la guerra. El grup C ho rebreu en fotocòpia.
Per acabar us relaciono temes o preguntes que podrien sortir a la prova i que heu de tenir presents a l'hora d'estudiar:
- Diferències colonialisme i imperialisme
- Situar colònies, metròpolis i conflictes colonials
- Poder explicar conflictes colonials
- Causes de l'imperialisme
- Conseqüències de l'imperialisme
- Relació de l'imperialisme i el capitalisme (revolució industrial) en les causes de la 1GM
- Causes de la 1GM
- La política d'aliances prèvia al conflicte
- Les fases de la guerra
- La pau i les conseqüències de la mateixa
- Relació dels nous colonialismes i potències colonials en el desenvolupament del conflicte militar
recordeu que la prova de dimarts tracta sobre el colonialisme i l'imperialisme i la Primera Guerra Mundial. Recordeu que entra:
- Llibre de text. Els dos temes estan presentats en un sol tema. Recordeu que heu de conèixer la cronologia inicial.
- Entrades del bloc.
- Apunts.
- Textos i fotocòpies i la reflexió que podeu fer sobre els mateixos.
Divendres el professorat de guàrdia us va facilitar unes fotocòpies sobre els acords de pau de la 1a GM i les conseqüències. Dilluns a classe esquematitzarem les conseqüències de la guerra. El grup C ho rebreu en fotocòpia.
Per acabar us relaciono temes o preguntes que podrien sortir a la prova i que heu de tenir presents a l'hora d'estudiar:
- Diferències colonialisme i imperialisme
- Situar colònies, metròpolis i conflictes colonials
- Poder explicar conflictes colonials
- Causes de l'imperialisme
- Conseqüències de l'imperialisme
- Relació de l'imperialisme i el capitalisme (revolució industrial) en les causes de la 1GM
- Causes de la 1GM
- La política d'aliances prèvia al conflicte
- Les fases de la guerra
- La pau i les conseqüències de la mateixa
- Relació dels nous colonialismes i potències colonials en el desenvolupament del conflicte militar
diumenge, 20 de març del 2011
La Primera Guerra Mundial (I)
1 DIES POST (24 de febrer de 1914)
Francia no está aún prepararada para el combate. Inglaterra se enfrenta con dificultades interiores y coloniales. Rusia rechaza la guerra, porque teme la revolución interior. ¿Vamos a esperar a que nuestros adversarios estén preparados o debemos aprovecharnos del momento favorable para provocar la decisión? Esta es la grave cuestión que hay que zanjar.
El ejército austriaco es aún fiel y útil. Italia está todavía firmemente ligada a la Triple Alianza e incluso si prefiere (...) mantener la paz para restañar las heridas de la última guerra, sabe (...) que si Alemania es derrotada, quedará sin remedio a merced de la violencia de Francia e Inglaterra y perderá su posición independiente en el Mediterráneo (...) Podemos igualmente contar llegado el caso con Turquía y Rumania (...) Podríamos tener la dirección de la política europea mediante una ofensiva resuelta, y podríamos asegurar nuestro porvenir.
Esto no quiere decir que debamos provocar la guerra; pero allá donde se manifieste un conflicto de intereses (...) no debemos retroceder, si no solucionarlo mediante la guerra y comenzarla con una ofensiva resuelta, poco importa el pretexto, porque no se trata de ese conflicto, sino de nuestro porvenir, lo que está en juego.
2 JEAN JAURÈS (Lió, 23 de juliol de 1914)
A través de las calles de Europa aparecía cada pueblo con su pequeña antorcha, y ahora ahí esta el incendio (...) La política colonial de Francia, la política hipócrita de Rusia y la brutal voluntad de Austria han contribido a crear la situación terrible en la que nos encontramos.
Europa se debate en una gran pesadilla (...)
Ciudadanos, a pesar de todo, y os digo ésto como una especie de desesperación, no hay más que una posibilidad de mantener la paz y de salvar la civilización, desde el momento en que estamos amenazados de muerte y salvajismo, la de que el proletario reúna todas sus fuerzas, y que todos los proletarios, franceses, ingleses, alemanes, italianos, rusos, pidamos a esos millones de hombres que se junten para que el latido unánime de sus corazones aleje la horrible pesadilla.
3 LEÓN JOUHAUX (4 agost de 1914, enterrament de Jean Jaurès)
Esta guerra no la hemos querido nosotros (...) Conducidos a la lucha, nos movilizamos para rechazar al invasor, para salvar el patrimonio de la civilización y la ideología liberal que nos ha legado la historia. No queremos que se pierdan las pocas libertades arrancadas a las fuerzas del mal con tantos sufrimientos. Contestamos "presente" a la orden de movilización. Nunca haremos una guerra de conquistas (...) Emperadores de Alemania y de Austria-Hungría (...) que habéis querido la guerra, nos comprometemos a doblar las campanas, tocar a muerto, de vuestro reino.
4 EL FRONT OCCIDENTAL (Eric Hobsbawn)
El ejército alemán penetró en Francia por diversas rutas (...) y sólo fue detenido a algunos kilómetros al este de París, en el río Marne, cinco o seis semanas después de que se hubieran declarado las hostilidades (...) ambos bandos improvisaron líneas paralelas de trincheras y fortificaciones defensivas que se extendían sin solución de continuidad desde la costa del canal de La Mancha hasta la frontera suiza, dejando en manos de los alemanes una extensa zona de la parte oriental de Francia y Bélgica. Las posiciones apenas se modificaron durante los tres años y medio siguientes.
Ese era el "frente occidental", que se convirtió probablemetne en la maquinaría más mortífera que había conocido hasta entonces la historia del arte de la guerra. Millones de hombres se enfrentaban desde los parapetos de las trincheras formadas por sacos de arena, bajo los que vivían como ratas y piojos (y con ellos).
De vez en cuando, sus generales intentaban poner fin a esa situación de parálisis. Durante días, o incluso semanas, la artillería realizaba un bombardeo incesante (...) para "ablandar" al enemigo y obligarle a protegerse en los refugios subterráneos hasta que en el momento oportuno oleadas de soldados saltaban por encima del parapeto, protegido por alambre de espino, hacia la "tierra de nadie", un caos de cráteres de obuses anegados, troncos de árboles cáidos, barro y cadáveres abandonados, para lanzarse contra las ametralladoras que, como ya sabían, iban a segar sus vidas.
En 1916 (febrero-julio) los alemanes intentaron sin éxito romper la línea defensiva en Verdún, en una batalla en la que se enfrentaron dos millones de soldados y en la que hubo un millón de bajas. La ofensiva británica en el Somme (...) costó a Gran Bretaña 420.000 muertos (60.000 sólo el primer día de la batalla). No es sorprendente que para los británicos y los franceses (...) aquella fuera la "gran guerra", más terrible y traumática que la segunda guerra mundial.
Los franceses perdieron casi el 20 por 100 de sus hombres en edad militar, y si se incluye a los prisioneros de guerra, los heridos y los inválidos permanentes y desfigurados - los gueules cassés ("caras partidas") que al acabar la guerra serían un vívido recuerdo de la guerra-, sólo algo más de un tercio de soldados franceses salieron indemnes del conflicto. Esa misma proporción puede aplicarse a los cinco millones de soldados británicos (...)
5 CARTA D'UN SOLDAT ANGLÈS (5 de febrer de 1918)
Francia, por la noche.
Cariño mio,
Ahora, si no hay problemas, vas a saber todo acerca de lo que ocurre aquí. Sé que te llevarás una gran sorpresa cuando te llegue esta carta... ¡Si alguna autoridad la ve! (...)
Quizá te gustara saber como está el ánimo de los hombres aquí. Bien la verdad es que (y como te dije antes, me fusilarán si alguien de importancia pilla esta misiva) todo el mundo está totalmente harto y a ninguno le queda nada de lo que se conoce como patriotismo. A nadie le importa un rábano si Alemania tiene Alsacia, Bélgica o Francia. Lo único que quiere todo el mundo es acabar con esto de una vez e irse a casa. Esta es honestamente la verdad, y cualquiera que haya estado en los últimos meses te dirá lo mismo.
De hecho, y esto no es una exageración, la mayor esperanza de la gran mayoría de los hombres es que los disturbios y las protestas en casa obliguen al gobierno a acabar como sea. Ahora ya sabes el estado real de la situación.
Yo también puedo añadir que he perdido prácticamente todo el patriotismo que me quedaba, solo me queda el pensar en todos los que estáis allí, todos a los que amo y que confian en mí para que contribuya al esfuerzo necesario para vuestra seguridad y libertad. Esto es lo único que mantiene y me da fuerzas para aguantarlo. En cuanto a la religión, que Dios me perdone, no es algo que ocupe ni uno entre un millón de todos los pensamientos que ocupan las mentes de los hombres aquí.
Dios te bendiga cariño y a todos los que amo y me aman, porque sin su amor y confianza, desfallecería y fracasaría. Pero no te preocupes corazón mio porque continuaré hasta el final, sea bueno o malo ( ...)
Laurie
6 TEXTOS DE PROPAGANDA (Diversos diaris francesos)
Las balas alemanas no matan.
Nuestros soldados se han acostumbrado a las balas alemanas (...) Y la ineficacia de los proyectiles es el objeto de todas las conversaciones.
L'Intransigent, 17 agosto 1914
Excepto cinco minutos al mes, el pelígro es mínimo, incluso en las situaciones críticas. No sé como me las voy a apañar sin pegarme esta vida cuando la guerra acabe.
Petit Parisien, 22 mayo 1915
La verdad es que algunos (los refugios de Verdún) son relativamente confortables: calefacción central y electricidad (...) La verdad es que uno no se aburría mucho.
Petit Journal, 1 marzo 1916
Esperábamos la hora del ataque como el que espera una fiesta
Petit Journal, 3 octubre 1915
A propósito de Verdún: Las pérdidas han sido mínimas.
Écho de Paris, 25 febrero 1916
Francia no está aún prepararada para el combate. Inglaterra se enfrenta con dificultades interiores y coloniales. Rusia rechaza la guerra, porque teme la revolución interior. ¿Vamos a esperar a que nuestros adversarios estén preparados o debemos aprovecharnos del momento favorable para provocar la decisión? Esta es la grave cuestión que hay que zanjar.
El ejército austriaco es aún fiel y útil. Italia está todavía firmemente ligada a la Triple Alianza e incluso si prefiere (...) mantener la paz para restañar las heridas de la última guerra, sabe (...) que si Alemania es derrotada, quedará sin remedio a merced de la violencia de Francia e Inglaterra y perderá su posición independiente en el Mediterráneo (...) Podemos igualmente contar llegado el caso con Turquía y Rumania (...) Podríamos tener la dirección de la política europea mediante una ofensiva resuelta, y podríamos asegurar nuestro porvenir.
Esto no quiere decir que debamos provocar la guerra; pero allá donde se manifieste un conflicto de intereses (...) no debemos retroceder, si no solucionarlo mediante la guerra y comenzarla con una ofensiva resuelta, poco importa el pretexto, porque no se trata de ese conflicto, sino de nuestro porvenir, lo que está en juego.
2 JEAN JAURÈS (Lió, 23 de juliol de 1914)
A través de las calles de Europa aparecía cada pueblo con su pequeña antorcha, y ahora ahí esta el incendio (...) La política colonial de Francia, la política hipócrita de Rusia y la brutal voluntad de Austria han contribido a crear la situación terrible en la que nos encontramos.
Europa se debate en una gran pesadilla (...)
Ciudadanos, a pesar de todo, y os digo ésto como una especie de desesperación, no hay más que una posibilidad de mantener la paz y de salvar la civilización, desde el momento en que estamos amenazados de muerte y salvajismo, la de que el proletario reúna todas sus fuerzas, y que todos los proletarios, franceses, ingleses, alemanes, italianos, rusos, pidamos a esos millones de hombres que se junten para que el latido unánime de sus corazones aleje la horrible pesadilla.
3 LEÓN JOUHAUX (4 agost de 1914, enterrament de Jean Jaurès)
Esta guerra no la hemos querido nosotros (...) Conducidos a la lucha, nos movilizamos para rechazar al invasor, para salvar el patrimonio de la civilización y la ideología liberal que nos ha legado la historia. No queremos que se pierdan las pocas libertades arrancadas a las fuerzas del mal con tantos sufrimientos. Contestamos "presente" a la orden de movilización. Nunca haremos una guerra de conquistas (...) Emperadores de Alemania y de Austria-Hungría (...) que habéis querido la guerra, nos comprometemos a doblar las campanas, tocar a muerto, de vuestro reino.
4 EL FRONT OCCIDENTAL (Eric Hobsbawn)
El ejército alemán penetró en Francia por diversas rutas (...) y sólo fue detenido a algunos kilómetros al este de París, en el río Marne, cinco o seis semanas después de que se hubieran declarado las hostilidades (...) ambos bandos improvisaron líneas paralelas de trincheras y fortificaciones defensivas que se extendían sin solución de continuidad desde la costa del canal de La Mancha hasta la frontera suiza, dejando en manos de los alemanes una extensa zona de la parte oriental de Francia y Bélgica. Las posiciones apenas se modificaron durante los tres años y medio siguientes.
Ese era el "frente occidental", que se convirtió probablemetne en la maquinaría más mortífera que había conocido hasta entonces la historia del arte de la guerra. Millones de hombres se enfrentaban desde los parapetos de las trincheras formadas por sacos de arena, bajo los que vivían como ratas y piojos (y con ellos).
De vez en cuando, sus generales intentaban poner fin a esa situación de parálisis. Durante días, o incluso semanas, la artillería realizaba un bombardeo incesante (...) para "ablandar" al enemigo y obligarle a protegerse en los refugios subterráneos hasta que en el momento oportuno oleadas de soldados saltaban por encima del parapeto, protegido por alambre de espino, hacia la "tierra de nadie", un caos de cráteres de obuses anegados, troncos de árboles cáidos, barro y cadáveres abandonados, para lanzarse contra las ametralladoras que, como ya sabían, iban a segar sus vidas.
En 1916 (febrero-julio) los alemanes intentaron sin éxito romper la línea defensiva en Verdún, en una batalla en la que se enfrentaron dos millones de soldados y en la que hubo un millón de bajas. La ofensiva británica en el Somme (...) costó a Gran Bretaña 420.000 muertos (60.000 sólo el primer día de la batalla). No es sorprendente que para los británicos y los franceses (...) aquella fuera la "gran guerra", más terrible y traumática que la segunda guerra mundial.
Los franceses perdieron casi el 20 por 100 de sus hombres en edad militar, y si se incluye a los prisioneros de guerra, los heridos y los inválidos permanentes y desfigurados - los gueules cassés ("caras partidas") que al acabar la guerra serían un vívido recuerdo de la guerra-, sólo algo más de un tercio de soldados franceses salieron indemnes del conflicto. Esa misma proporción puede aplicarse a los cinco millones de soldados británicos (...)
5 CARTA D'UN SOLDAT ANGLÈS (5 de febrer de 1918)
Francia, por la noche.
Cariño mio,
Ahora, si no hay problemas, vas a saber todo acerca de lo que ocurre aquí. Sé que te llevarás una gran sorpresa cuando te llegue esta carta... ¡Si alguna autoridad la ve! (...)
Quizá te gustara saber como está el ánimo de los hombres aquí. Bien la verdad es que (y como te dije antes, me fusilarán si alguien de importancia pilla esta misiva) todo el mundo está totalmente harto y a ninguno le queda nada de lo que se conoce como patriotismo. A nadie le importa un rábano si Alemania tiene Alsacia, Bélgica o Francia. Lo único que quiere todo el mundo es acabar con esto de una vez e irse a casa. Esta es honestamente la verdad, y cualquiera que haya estado en los últimos meses te dirá lo mismo.
De hecho, y esto no es una exageración, la mayor esperanza de la gran mayoría de los hombres es que los disturbios y las protestas en casa obliguen al gobierno a acabar como sea. Ahora ya sabes el estado real de la situación.
Yo también puedo añadir que he perdido prácticamente todo el patriotismo que me quedaba, solo me queda el pensar en todos los que estáis allí, todos a los que amo y que confian en mí para que contribuya al esfuerzo necesario para vuestra seguridad y libertad. Esto es lo único que mantiene y me da fuerzas para aguantarlo. En cuanto a la religión, que Dios me perdone, no es algo que ocupe ni uno entre un millón de todos los pensamientos que ocupan las mentes de los hombres aquí.
Dios te bendiga cariño y a todos los que amo y me aman, porque sin su amor y confianza, desfallecería y fracasaría. Pero no te preocupes corazón mio porque continuaré hasta el final, sea bueno o malo ( ...)
Laurie
6 TEXTOS DE PROPAGANDA (Diversos diaris francesos)
Las balas alemanas no matan.
Nuestros soldados se han acostumbrado a las balas alemanas (...) Y la ineficacia de los proyectiles es el objeto de todas las conversaciones.
L'Intransigent, 17 agosto 1914
Excepto cinco minutos al mes, el pelígro es mínimo, incluso en las situaciones críticas. No sé como me las voy a apañar sin pegarme esta vida cuando la guerra acabe.
Petit Parisien, 22 mayo 1915
La verdad es que algunos (los refugios de Verdún) son relativamente confortables: calefacción central y electricidad (...) La verdad es que uno no se aburría mucho.
Petit Journal, 1 marzo 1916
Esperábamos la hora del ataque como el que espera una fiesta
Petit Journal, 3 octubre 1915
A propósito de Verdún: Las pérdidas han sido mínimas.
Écho de Paris, 25 febrero 1916
diumenge, 13 de març del 2011
Colonialisme i Imperialisme (2 de 3)
Conseqüències de l'Imperialisme
Codi de colors:
- Vermell: Conseqüències demogràfiques
- Verd: Conseqüències econòmiques
- Blau: Conseqüències socials
- Taronja: Conseqüències culturals
Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup social. Tanmateix, com que el factor recurs és un fenomen en gran part social, és molt difícil de destriar quan el desajust població-recursos és degut a un excés de població o a una inadequada utilització o distribució social de les potencialitats del territori. És freqüent que en territoris grans i poc poblats, rics en potencialitats (estocs de primeres matèries i recursos humans), una gran part de la població visqui en la misèria a causa de la mala administració i l'egoisme de les classes dominants, mentre que en països petits i mal dotats per la natura visqui sense problemes un contingent de població comparativament nombrós. En conseqüència, la superpoblació és un concepte relatiu, relacionat tant amb l'estructura sòcio-econòmica com amb les potencialitats naturals. Per això, hom pot dir que la superpoblació apareix en un territori determinat quan, a causa d'unes estructures sòcio-econòmiques invariables, tot augment del nombre d'individus significa una minva dels nivells de vida de la majoria de la població i un obstacle de cara a un desenvolupament posterior.
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.
Economia dualista
Superposició, en els sistemes económics subdesenvolupats, de dues estructures productives que no tenen entre elles cap lligam econòmic. Una de tradicional, generlament de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta, i una altra de constituïda per un sector industrial modern en el qual la majoria d'empreses són de propietat estrangera, amb tecnologia moderna i amb poca mà d'obra autòctona, indústries normalment dedicades a la primera transformació d'alguna primera matèria de l'estat per a l'exportació. Aquesta situació generlament no és dóna, car el contacte amb l'economia dominant no afecta solament el sector de l'economia, sinó tota l'economia.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Economia de bescanvi
Procés de circulació de mercaderies en el qual no intervé el diner com a mesura de valor. Com a sistema econòmic, constitueix la forma més simple de tràfic mercantil, per la qual cosa ha estat identificat amb l'economia natural, bé que aquesta implica la inexistència de la divisió del treball. L'economia de bescanvi és vigent en moltes zones del món d'una manera més o menys encoberta, i també a l'interior de comunitats tancades de caràcter agrícola i ramader. Com a fenomen marginal també apareix en les societats desenvolupades quan són sotmeses a situacions anormals (guerres) que comporten l'alteració o la paralització dels mecanismes econòmics i del circuit monetari.
Subalimentació
Alimentació insuficient o deficient; desnutrició.
Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als països industrialitzats amb economia expansiva.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Tribu
Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics, racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota l'obediència d'un cap. Homogènia i autònoma des del punt de vista sòcio-polític, la tribu és la unitat més extensa de població de què s'ocupa tradicionalment l'etnografia. Una tribu és formada de grups més reduïts, com els clans, i es pot associar temporalment o permanentment amb altres tribus i formar una confederació amb finalitats militars o religioses, però no pas polítiques: quasi mai no té un sistema centralitzat d'autoritat política o jurídica sobre la confederació.
Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a la qual pertany.
Aculturació
Procés d'adquisició, per part d'una comunitat determinada, d'elements culturals aliens (formes de comunicació, llengua, costums...), que comporta la pèrdua dels propis, com a conseqüència del contacte directe amb una altra civilització.
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys, adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida -el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la freqüència o duració d'aquest contacte.
Subcultura
Cadascuna de les cultures dels grups (classes, minories, etc) que formen un sistema cultural major. La cultura d'un imperi, d'un estat modern, etc, és en realitat un conglomerat de subcultures. En una tribu o en una civilització pre-industrial les subcultures corresponen als distints grups socials (dirigents, sacerdots, guerrers, etc) més o menys permanents dins la societat. Més extensament hom pot aplicar el mot a les classes socials (subcultura del proletariat, de la burgesia, de l'aristocràcia, etc). Cada subcultura difereix de les restants, i la cultura major comprèn la suma de les subcultures més llur interacció. Bé que hom pot conèixer diverses subcultures, difícilment es comporta segons els models d'una cultura que no sigui la pròpia. La subcultura és el símbol de la seva pertinença a la cultura major i, doncs, de la seva identitat. Generalment les subcultures s'adapten les unes a les altres; amb tot, en algunes societats, les diverses subcultures poden funcionar amb una relativa independència (el cas dels antics gremis).
Evangelització
Difusió de l'evangeli en els pobles on no és conegut. La història de l'evangelització és més coneguda com a història de les missions.
Indigenisme
Veu o modisme incorporat a una llengua d'un poble invasor o colonitzador i provinent de la llengua indígena, generalment no europea, del lloc ocupat.
Codi de colors:
- Vermell: Conseqüències demogràfiques
- Verd: Conseqüències econòmiques
- Blau: Conseqüències socials
- Taronja: Conseqüències culturals
Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup social. Tanmateix, com que el factor recurs és un fenomen en gran part social, és molt difícil de destriar quan el desajust població-recursos és degut a un excés de població o a una inadequada utilització o distribució social de les potencialitats del territori. És freqüent que en territoris grans i poc poblats, rics en potencialitats (estocs de primeres matèries i recursos humans), una gran part de la població visqui en la misèria a causa de la mala administració i l'egoisme de les classes dominants, mentre que en països petits i mal dotats per la natura visqui sense problemes un contingent de població comparativament nombrós. En conseqüència, la superpoblació és un concepte relatiu, relacionat tant amb l'estructura sòcio-econòmica com amb les potencialitats naturals. Per això, hom pot dir que la superpoblació apareix en un territori determinat quan, a causa d'unes estructures sòcio-econòmiques invariables, tot augment del nombre d'individus significa una minva dels nivells de vida de la majoria de la població i un obstacle de cara a un desenvolupament posterior.
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.
Economia dualista
Superposició, en els sistemes económics subdesenvolupats, de dues estructures productives que no tenen entre elles cap lligam econòmic. Una de tradicional, generlament de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta, i una altra de constituïda per un sector industrial modern en el qual la majoria d'empreses són de propietat estrangera, amb tecnologia moderna i amb poca mà d'obra autòctona, indústries normalment dedicades a la primera transformació d'alguna primera matèria de l'estat per a l'exportació. Aquesta situació generlament no és dóna, car el contacte amb l'economia dominant no afecta solament el sector de l'economia, sinó tota l'economia.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Economia de bescanvi
Procés de circulació de mercaderies en el qual no intervé el diner com a mesura de valor. Com a sistema econòmic, constitueix la forma més simple de tràfic mercantil, per la qual cosa ha estat identificat amb l'economia natural, bé que aquesta implica la inexistència de la divisió del treball. L'economia de bescanvi és vigent en moltes zones del món d'una manera més o menys encoberta, i també a l'interior de comunitats tancades de caràcter agrícola i ramader. Com a fenomen marginal també apareix en les societats desenvolupades quan són sotmeses a situacions anormals (guerres) que comporten l'alteració o la paralització dels mecanismes econòmics i del circuit monetari.
Subalimentació
Alimentació insuficient o deficient; desnutrició.
Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als països industrialitzats amb economia expansiva.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Tribu
Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics, racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota l'obediència d'un cap. Homogènia i autònoma des del punt de vista sòcio-polític, la tribu és la unitat més extensa de població de què s'ocupa tradicionalment l'etnografia. Una tribu és formada de grups més reduïts, com els clans, i es pot associar temporalment o permanentment amb altres tribus i formar una confederació amb finalitats militars o religioses, però no pas polítiques: quasi mai no té un sistema centralitzat d'autoritat política o jurídica sobre la confederació.
Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a la qual pertany.
Aculturació
Procés d'adquisició, per part d'una comunitat determinada, d'elements culturals aliens (formes de comunicació, llengua, costums...), que comporta la pèrdua dels propis, com a conseqüència del contacte directe amb una altra civilització.
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys, adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida -el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la freqüència o duració d'aquest contacte.
Subcultura
Cadascuna de les cultures dels grups (classes, minories, etc) que formen un sistema cultural major. La cultura d'un imperi, d'un estat modern, etc, és en realitat un conglomerat de subcultures. En una tribu o en una civilització pre-industrial les subcultures corresponen als distints grups socials (dirigents, sacerdots, guerrers, etc) més o menys permanents dins la societat. Més extensament hom pot aplicar el mot a les classes socials (subcultura del proletariat, de la burgesia, de l'aristocràcia, etc). Cada subcultura difereix de les restants, i la cultura major comprèn la suma de les subcultures més llur interacció. Bé que hom pot conèixer diverses subcultures, difícilment es comporta segons els models d'una cultura que no sigui la pròpia. La subcultura és el símbol de la seva pertinença a la cultura major i, doncs, de la seva identitat. Generalment les subcultures s'adapten les unes a les altres; amb tot, en algunes societats, les diverses subcultures poden funcionar amb una relativa independència (el cas dels antics gremis).
Evangelització
Difusió de l'evangeli en els pobles on no és conegut. La història de l'evangelització és més coneguda com a història de les missions.
Indigenisme
Veu o modisme incorporat a una llengua d'un poble invasor o colonitzador i provinent de la llengua indígena, generalment no europea, del lloc ocupat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)