L'impacte de la Revolució Francesa als Països Catalans

L'impacte de la Revolució Francesa als Països Catalans

(Recordeu que aquest és el segon punt del primer índex)

Als Països Catalans, la Revolució Francesa tingué fortes repercussions. A les comarques septentrionals, incloses dins l'Estat francès des de la pau dels Pirineus, la revolució comportà la fi de l'Antic Règim, amb l'abolició de la complexa organització administrativa, judicial i militar, i la subjecció al nou estat fortament centralitzat a París. Diversos rossellonesos participaren en l'Assemblea i, més tard, en la Convenció. La revolució triomfà plenament al Rosselló, on l'única resistència se centrà principalment en els medis eclesiàstics, encapçalats pel bisbe Antoine Félix Leyris d'Esponchez, que hagué d'exiliar-se, com una bona part del clergat. La proximitat de la frontera amb l'Estat espanyol determinà que el Rosselló fos una zona de pas per a un gran nombre d'emigrants nobles i eclesiàstics que cercaven refugi al Principat, una bona part dels quals s'establí a Barcelona, on foren mirats amb recel, tot i llur condició d'antirevolucionaris. D'altra banda, els polítics rossellonesos iniciaren una acció de propaganda de la revolució al Principat, com la duta a terme per Llorenç Delcasso amb opuscles impresos en català, mentre, des de París, el membre del Comitè de Salut Pública Georges Couthon arribaria a propugnar la creació d'una república catalana independent i revolucionària, i envià a Perpinyà agents per encoratjar el moviment revolucionari al Principat. Aquesta acció, però, resultà gairebé totalment estèril, puix que, tot i que els Rebomboris del Pa del 1789 semblen indicar, almenys a Barcelona, una situació social favorable a la revolta, de fet l'antipatia tradicional a França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població provocà un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim francès, especialment quan la situació d'aquest evolucionà cap a les execucions en massa de nobles i del mateix rei. Això explica l'entusiasme popular per la guerra contra els francesos (Guerra Gran) declarada, després de moltes vacil·lacions, pel govern de Carles IV (1793). Les autoritats castellanes, mancades de recursos, estimularen aquest entusiasme antirevolucionari dels catalans i toleraren la creació de juntes i la reaparició del sometent que contribuïen decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. Després dels èxits inicials, el 1793, les derrotes sofertes el 1794 augmentaren la suspicàcia dels catalans del Principat envers els emigrants francesos, fet que algun cop tingué expressió violenta (carnatge dels soldats del regiment Reial Rosselló a Barcelona). Mentrestant, a Madrid, el mallorquí Joan Picornell organitzà una conspiració republicana d'abast molt limitat, però que augmentà la repressió i la censura de tot el que pogués implicar una introducció de les idees revolucionàries a l'Estat espanyol. La fi de la Guerra Gran, amb el retorn al statu quo ante, no significà cap liberalització en aquest terreny. L'antipatia a les idees revolucionàries condicionà fortament la conducta dels catalans, anys més tard, en produir-se la invasió napoleònica, per la vinculació dels ocupants francesos a una gran part de l'ideari revolucionari, que anava topant arreu amb l'adhesió popular a les tradicions polítiques i religioses de l'Antic Règim; això explica la forta resistència catalana a Napoleó en la guerra del Francès i la lentitud de la penetració de les idees liberals als Països Catalans després de les victòries absolutistes.