Les respostes a la crisi

El fracàs de la deflació

La lògica del capitalisme va semblar a molta gent aberrant: en el moment en que més es produïa s'alentia el sistema i les collites es destruïen quan la gent passava fam.

Molts països van intentar sortir de la crisi amb una resposta liberal (defensa de la moneda, buscar l'equilibri comercial i poder competir als mercats internacionals) però en fer-ho molts països les mesures d'uns anulaven la dels altres.

La incapacitat per resoldre la crisi va fer que la població es sentís propera al comunisme organitzat, aquell que s'expandia a través del Komintern.

El New Deal de Franklin D. Roosevelt

Roosevelt va fer una proposta de NEW DEAL (nou pacte) envoltats de spenders (aquells que creien que es resoldria la situació injectant diners al sistema) i de planners (els que creien que calia planificar el mercat i intervenir-hi).

http://www.youtube.com/watch?v=05BXjTXwbSY

Bases del sistema:

1- Reforma financera: Es devalua el dòlar i es controla la banca. Els dipòsits de la gent més modesta estarà protegir per una assegurança.
2- Política intervencionista en agricultura (AAA, Agricultural Adjustament Act): es donen crèdits barats als pagesos i s'estimula que produeixin menys i es disminueixi l'espai cultivat. Atenció! L'objectiu és que augmentin els preus (rendiments creixents : recordeu quan us vaig definir els rendiments decreixents).
3- Intervenció a la indústria (NIRA, National Industrial Recovery Act) per evitar que es formint trusts. Es redueix l'horari setmanal de treball a 35 hores i es fixen salaris mínims. Es reforça el sindicalisme: els treballadors han de triar representants. Es reconeixen drets socials (atur, vellesa, invalidesa) són les primeres passes de l'Estat Providència (Welfare State)
4- Lluita contra l'atur: es financen treballs públics per reduir l'atur (exemple, canalització dels rius Tenesse i Mississipí)

S'aconseguí:
reconciliació social
modernització de les infrastructures
Arrenjar una mica el sistema productiu
No s'aconsegueix:
millora de l'atur

La teoria econòmica de Keynes

Va escriure una Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner on diu que ens hem de centrar en la renda, l'ocupació, les demandes globals. Es va preocupar sobre l'origen de l'atur i la naturalesa de l'ocupació i afirma que el motor del dinamisme econòmic és la demanda (i no l'oferta com tradicionalment s'explicava). La demanda epen de la liquiditat, la incitació a la inversió i la propensió al consum.

L'ESTAT ha d'evitar l'estalvi excessiu (tesaurització). La política fiscal ha de redistribuir la riquesa als menys afavorits que incrementaran la demanda. Els crèdits han de ser d'interessos baixos i l'obra pública ajudaran a baixar l'atur obrer.

Keynes deixa de banda el “laissez faire” del liberalisme econòmic clàssic (recordeu els principis del capitalisme a la Revolució Industrial).

Les respostes feixistes

Alemanya, Itàlia i Japó van tenir una industrialització tardana però ràpida. L'estat fou intervencionista en els tres casos i quan arribà ña crisi no tenien reserves d'or. El feixisme als tres països consistí en:
control estricte de la moneda (preus i salaris)
control de la banca i el comerç exterior (política autàrquica): l'interior s'ha d'autoabastir i ens hem d'expandir a l'exterior

El cas alemany

inversió pública fins al 1936 civil (autopistes, canals, ferrocarrils...) i, a partir de 1936, militar
bloqueig dels preus (evitar la inflació)
puja considerable dels impostos
clearing (o intercanvi sense moneda) amb l'àrea del Danubi i els Balcans
supressió de sindicats i de la llibertat en el món laboral
política agressiva cap a l'exterior, marcant als altres països què han de fer i conquerint-los, ocupant-los, obligant-los si no fan cas.