La successió de Lenin

1- Stalinisme
2- Socialisme d'un sol país
3- Trotskisme
4- La revolució permanent



Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Socialisme en un sol país
Idea defensada per Stalin, segons la qual el socialisme es podia construir en un sol país i la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS per tot arreu. Aquesta teoria contrastava amb la idea de Trotsky de la revolució permanent, segons la qual calia que la revolució s'escampés per tot arreu i la Internacional Comunista havia d'impulsar-la a través dels diversos partits comunistes, a tots els països.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l'Oposició d'Esquerra, que el 1926 esdevingué, amb l'adhesió de Kamenev i Zinovj'ev, Oposició Conjunta. Vençut per Stalin a l'URSS, el trotskisme s'estengué als partits comunistes de la resta del món -dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc- dels quals fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l'Oposició Comunista Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà de fer arrelar el moviment -molt minoritari- en la lluita real, recomanant als seus partidaris l'ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a fundar a París la Quarta Internacional, "partit mundial de la revolució socialista". Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme. Des d'aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món -Bolívia, Sri Lanka- i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la Quarta Internacional ("pablisme"), en provocà, el 1953, la dissolució i l'aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan Posadas, també s'independitzà, i l'intent de reunificació portat a terme per P. Frank i E.Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat, majoritari a Europa, del qual s'escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a Iberoamèrica. Per la seva banda, l'altre gran sector de la IV Internacional ha conegut crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el 1972 se'n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França i Espanya; a l'últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l'Est d'Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s'autoconsiderà des del 1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències centrífugues.
Revolució permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials.